THE BRITISH MUSEUM

Actualment, i ja fa quasi dos anys, que amb un amic, ben d'hora ben d'hora, anem a caminar pel barri. El recorregut discorre per carrers estrets, poc transitats, tranquils, així podem fer-la petar, parlant de política, d'educació o de llibres. Tots dos som bons lectors, probablement amb diferents gustos, i això ens permet aprendre un de l'altre. L'altre dia quan anava a trobar-lo, a terra, damunt la vorera, hi havia una bossa de plàstic de The British Museum. Què collons hi fa al meu barri una bossa del British?. He pensat en les  mil històries  que mai llegiré ni em seran explicades.

AVORRITS

Les frases que llegeixo i m'agraden, les apunto en una petita llibreta que tinc. De tant en tant m'agrada obrir la llibreta per una pàgina a l'atzar i llegir les quatre anotacions que em queden a la vista.  Precisament aquests dies passats de tedi Nadalenc, llegeixo que "l'avorriment és la coagulació del temps". Quan era petit m'avorria i ara em falta temps. Massa vacances. He vist els fills vaguejant lents per casa i pensava com n'és de difícil aconseguir fluidificar l'avorriment per vèncer la resistència de la mandra, però l'obligació de la vida "normal", de la "rentrée", ho ha aconseguit.

SOMNI DEL 9 AL 10 DE GENER DEL 2018

Sóc artista. Corro al Tour de France. Sempre vaig dins el "pelotón", així mentre corro puc posar el cap avall, cap per avall, al nivell de les rodes, i mirar entre milers de radis que donen voltes incansablement... veig llums, colors, reflexos,... millor que mirar qualsevol quadre de Kandinsky petat de LSD. Sóc conscient de que molt poca gent coneix el món artístic que s'amaga entre les rodes de les bicicletes girant dins del Tour. Sóc artista. M'envolten muses. Visc a Sant Cugat del Vallès en una casa vella amb un jardí descuidat. A fora, sota els pins, es celebra una orgia, una bacanal de gent esnob que està allà per fer-me la gara gara. Alcohol, drogues i sexe. Se m'acosten dues nenes guapes, les escolto com diuen tonteries i riuen, després d'usar-les... les llenço. Després em tanco dins la casa, dins el meu estudi pinto trossos de buit: plàsticament són deformacions de rodes girant. Acompanyo les meves teles amb textos incomprensibles perquè estic convençut, que així, qui ho miri,   em podrà entendre. Així és el buit. Em desperto, són les 2h de la matinada.

GESTIÓ DEL RISC

A España li ha esclatat Catalunya. Poc a poc, el Gobierno del PP ha anat incrementant els controls sobre les autonomies, escanyant-les...,  i un control estricte enlloc d’un control més lax acaba donant lloc a una sobre reacció dels controlats que pot acabar trencant-ho tot. La gestió del risc aconsella sempre limitar la dimensió de les coses (empreses, aeroports, fonts de contaminació,... Estats), per impedir la concentració excessiva. Sempre serà més eficaç un sistema que distribueixi l’aleatorietat davant d'un que la concentri. La concentració és sempre perillosa, a contra corrent, imposada per la força. Resumint: un grup d’unitats  petites amb unes variacions semi-independents donen lloc a unes característiques de risc molt diferents a les que crea una sola unitat gran. I aquí estem.