ESCALA DE BRISTOL

Són dies d’excessos. Tant menjar només té una sortida: pel forat del cul. Caminant per ajudar a pair, amb els auriculars posats escoltant la ràdio, m’assabento de que hi ha en medicina l’escala de Bristol que consisteix en una taula gràfica que classifica les femtes humanes en set tipus, que van des de “l’estrenyiment important” fins a la “diarrea important”. Us ho faig saber per a la vostra informació i bon ús. Apa! A viure un bon 2019!

PER QUÈ LLEGIR ELS MOLESTA?

Hi ha una llei , com a mínim de caràcter galàctic, que fa que si estic llegint a casa tranquil·lament, assegut en una bona butaca, o estirat al llit, de forma inapel·lable arribi algú de casa i, sense cap mena de mania, em pertorbi reclamant insistentment la meva atenció, ja sigui amb una demanda directa o iniciant una conversa que normalment no serà gens transcendent. Això mateix en canvi no passa quan estic parlant per telèfon o quan estic mirant la televisió (llavors solen asseure’s al sofà, al costat meu, amb la boca tancada i amb els ulls buscant el comandament per fer-se amb el poder i canviar de canal a la més mínima oportunitat). Per què passa això? No ho sé del cert, però la única explicació que em convenç és pensar que la meva família és d’una manera de ser que fa que davant la seva presència que jo llegeixi els posi nerviosos, fins al punt d’ iniciar una croada de forma immediata per aturar en sec la meva lectura. Com puc evitar-ho? Tampoc ho sé, espero que algun il·luminat que em llegeixi aquí  em doni la solució. Gràcies per endavant.

ÉS TEMPS DE COMPRES...

... per a les dones, i d’espera per als homes.

M’HE EQUIVOCAT UN ALTRE COP

Per equivocació, en un moment mort a la feina, torno a mirar un diari per internet, ja fa temps que vaig decidir no deixar-me enredar més pels missatgers de “notícies”, però torno a caure-hi. Miro la primera notícia, la segona,... m’adono de que res no ha canviat des de l’últim cop que ho havia fet: la majoria de les notícies són tòxiques, no aporten cap coneixement de res, i es repeteixen contínuament, i estúpid de mi, segueixo amb el cursor avall, enganxat mirant notícies, pensant que pot ser la següent serà la que realment marcarà la diferència en la comprensió de les coses, però no... mai passa. Reconec que m’he equivocat un altre cop.

IMBÈCILS

Constato que: Hi ha imbècils amb sort, però cap d’ells té la més mínima sospita de que són imbècils amb sort. Hi així va el món: fent l'imbècil entre imbècils triomfadors.

LA CIÈNCIA QUE NO SABEM

El govern de Pedro Sánchez ha iniciat una creuada contra les dites medicines alternatives foragitant-les del món sanitari i d’allò considerat ciència. La ciència, per sé, posa l’èmfasi en l’observació i en la deducció de resultats certs a partir d’allò observat. Però com David Hume ja va posar de manifest, si l’observació no segueix un mètode adequat (perquè pot ser no sabem prou bé què i com ens cal observar) el més fàcil és que l’observació ens porti a un error... i sí, els humans sovint ens equivoquem. De fet, fins i tot m’atreveixo a dir que el coneixement no té tant a veure amb el que sabem com amb el que no sabem. Però pot ser saber no és aquí allò important, pot ser es tracta de protegir una indústria farmacèutica a qui pot ser se li deuen favors. Mai ho sabrem, mentre seguirem sense saber la ciència que no sabem.

VULL SER

Les males herbes constitueixen un grup de plantes normalment menystingudes, però en mi, sempre m’han provocat un interès especial. La seva capacitat d’adaptació, la seva estratègia de vida, aquesta brutal tenacitat per la supervivència són veritablement dignes d’admiració. Són plantes vulgars i corrents, que ningú se les mira, que ningú no en fa cas. Espontàniament, sense demanar permís, creixen als descampats, als marges dels camins, als conreus o als camps abandonats, a les escletxes d’una paret o a l’esquerda de la llamborda del carrer, en un forat d’un arbre, al test de casa,... són arreu i no ens les traurem mai de sobre! Per tant, vull ser la mala herba al prat de la vida!

BONA PRÀCTICA NÚM.11

Que amb el pas dels anys m’he anat rovellant és evident. No obstant ja fa un temps, des de la punyetera fascitis plantar, gràcies a la fisioterapeuta que visito regularment, he incrementat la atenció que em dono a mi mateix. La última incorporació ha estat la realització cada matí d’exercicis dits “alternatius” que segueixen el mètode Feldenkra, teràpia ideada per Moshé Feldenkrais (1907-1984), els defensors de la qual diuen que reorganitza les connexions entre el cervell i el cos, i que de retruc millora el moviment corporal i l’estat psicològic. Tot això no ho sé, però el que si que sé, és que després de més de mig any movent malucs, estirant cames i braços, i plegant i desplegant l’esquena, la millora ha estat substancial: menys dolors i més flexibilitat. Amén!

LITIGIS REIALS

Hi ha etapes a la vida, quan ets pare de tres fills seguits, que sembla que flotis, que no hi siguis sempre. Moments en que el dia a dia se’t menja inevitablement, i on, amb la teva parella, et limites a prioritzar, a fer allò que toca perquè familiarment resulta imprescindible. Això fa que visquis totalment absent de les coses importants que passen al teu voltant. Ens fem grans poc a poc, i la sensació del temps que tenim torna a dilatar-se, i és llavors quan, en xerrades informals i disteses amb els fills, que ja són més alts i més llestos que tu, descobreixes que, quan jugaven sovint tots tres al passadís de casa, en “modus bèstia”, de fet estaven jugant al joc de “la princesa, el príncep i el guerrer”: la meva filla, que és la petita de casa, era la princesa i els seus germans es repartien el paper de príncep i de guerrer alternativament. El príncep i la princesa estaven junts a un extrem del passadís, el guerrer havia d’arribar-hi i arrencar la princesa dels braços del príncep per arrossegar-la fins l’altra extrem del passadís, llavors esdevenia el nou príncep, i l’antic príncep moria i esdevenia un nou guerrer. I llavors, sant tornem-hi, es tornava a repetir tot però  en sentit oposat. Els recordo perfectament jugant, i jo, ignorant de mi, només sabia dir-los “vigileu, que us fareu mal, que acabarà malament...”, sense entendre la transcendència dels fets, sense entendre que allà s’estava escrivint la història d’un dels litigis més grans entre dinasties reials, generació darrera generació.

ÀBAC MODERN

Si que és cert que la tecnologia sembla que ho embolcalli tot, especialment dins el món de la gent jove, però hi ha sistemes antics que perduren des del si de la humanitat. Tot ve de l’altre dia que vaig anar a casa el meu fill que està estudiant, vivint sol en un pis. Quan vaig entrar al seu lavabo, l’acumulació de cilindres de cartró era notòria (uns quants més dels que surten a la foto). Amb la mentalitat de pare educador de tres fills... els vaig agafar amb la ferma intenció de tirar-los a les escombraries. - Què fas? Deixa’ls on eren!-va cridar-me. Estranyat li vaig preguntar perquè collons els volia. Clar i català em va dir:-Els vull per saber quants n’hauré gastat al final de l’any, per saber quantes cagades hauré fet al cap de l’any!-. Lògicament els vaig tornar al seu lloc. L’àbac ja el van inventar els grecs, o els romans, no ho sé, i sempre ha estat una bona eina per al càlcul d’operacions aritmètiques com pot ser el sumar. Content de tenir un fill ancestral.

CARLINES

La meva àvia les collia quan passejava pels prats d’alta muntanya. A casa seva n’hi havia hagut, penjades del marc de la porta d'entrada o d’una finestra, a la xemeneia no, perquè mai n’hem tingut de xemeneia a casa. Ho posava a les entrades com a element protector, per evitar que poguéssin entrar mals esperits. Jo no ho havia fet mai, però aquest estiu, passejant pels volts d’Eina, hi havia un prat coronat per un dolmen i allà, esteses a banda i banda del caminet, n’hi havia per tot. Significatiu, no? Dolmen i carlines. En vaig collir una, i ara la tinc a l’entrada de casa, per a protegir-me de les bruixes, contra la foscor i la maldat.

DESAFAITAR-ME

Feia tres anys que portava barba. L’últim dia de vacances, cap al migdia, vaig decidir-me a afaitar-me. Quan surto del lavabo la meva dona em fa un petó i em diu, ets tu, el de sempre... però estàs més guapo amb la barba, et dissimula els defectes. Després em trobo la meva filla i escandalosa com quan ella vol em diu cridant que què he fet, que per Déu, que lleig! I crida els seus germans per enfotre-se’n. Pitjor no podia anar. Dilluns quan aterro a la feina, les dues dones de la casa, em diuen planament que em queda millor la barba. Dimarts ja no m’afaito. Ara que escric això, torno a portar barba, he decidit  desafaitar-me de per vida!