divendres, 28 de juliol del 2017

MODERNITAT

Quan passa, no perquè no sigui comú, no pot deixar-me de resultar estrany. Els meus fills comencen a ser grans però a vegades, de tant en tant, em fan alguna consulta. El mitjà ara ha decidit liderar un grup per recuperar uns horts urbans. Fa dies que hi està dedicat, fent neteja, esbrossant,... i finalment em demana si li puc dir que què és el que podria plantar ara. Li responc que enciams, pebrots, albergínies,... tot i que a finals de juliol pot ser no és la millor època per plantar res, a no ser que regueu amb abundància. I després li dic que de totes maneres tinc un llibre sobre agricultura ecològica que ara et buscaré... i és aquí on ell ja ha desconnectat. Quan amb la mirada li demano perquè ja no m’escolta la resposta és evident: això ja ho trobo a internet. Així que no li deixo el llibre i dono per acabada la meva aportació. Signes de l’actual modernitat. 

*******
Marxo uns dies de vacances: fins al setembre!!!

divendres, 21 de juliol del 2017

MICRONACIONS



Al món hi ha gent per tot. Acabo de llegir el llibre “Atles de les Micronacions” de Graziano Graziani. Hi ha històries genials de gent genial que un dia decideix fundar la seva pròpia micronació. Per exemple el Principat de Sealand que fou fundat l’any 1967 per l’anglès Paddy Roy Bates. Sealand no és més que una plataforma de metall i formigó al mig del Mar del Nord i on només s’hi pot arribar en vaixell o en helicòpter. Paddy envoltat d’un petit grup de persones decideix instal·lar-se a la plataforma quan és buida, i sense mandra s’autoproclama Sa Altesa Roy I per tot seguit donar a conèixer al món una nova nació: Sealand. La vida és difícil en la foscor i el fred del Mar del Nord, absolutament desconnectats del món, especialment a l’hivern. Però poc a poc fan el lloc una mica més habitable. Emet segells de Sealand que ara són autèntiques rareses pels amants de la numismàtica i emet passaports a qui els vulgui pagar a canvi de la ciutadania de Sealand. Poc a poc Sealand esdevé més coneguda. Crea una banca amb el suport d’un amic anglès i un company alemany redacta la nova constitució de Sealand. Però un dia que Paddy està a Londres fent gestions, l’alemany i l’amic anglès s'alcen fent un cop d’estat a Sealand, i el primer s’autoproclama nou Rei i el segon Primer Ministre de Sealand. Quan Paddy se n’assabenta no perd ni un moment per reclutar un petit exercit de mercenaris, i una nit de lluna nova decideix envair la plataforma. L’èxit és contundent i l’amic anglès i l’alemany són fets presoners. Anglaterra reclama l’alliberament del seu súbdit i Roy I després d’un breu estira i afluixa l’allibera. Alemanya fa el mateix, però Roy I, en aquest cas, no cedeix. Passen els mesos i Alemanya decideix enviar un diplomàtic a Sealand per negociar l’alliberament del seu súbdit, i precisament aquest fet, és el que genera “de facto” un reconeixement implícit de Sealand com a nació. Actualment Sealand està regida pel príncep Michael I, fill legítim de Roy I, i l’acaba de posar en venta argumentant que ell i la seva família “estan una mica cansats de viure aquí”. Senzillament genial!

divendres, 14 de juliol del 2017

JUST IN TIME

Crec que és el primer cop que escric “just in time” per publicar avui divendres un article que no tinc fet. El motiu bàsic és que porto un parell de mesos d’autèntica bogeria: vaig massa de cul a nivell laboral i familiar, i en conseqüència no tinc temps per mi. Hi ha però un segon motiu, pot ser més secundari però més fotut: cada cop més les idees que no m’apunto se m’escapen, i avui mateix no sabia ni que dir-vos.

divendres, 7 de juliol del 2017

FOTUDES PILES!

Em ve de la mare. Quan vaig a dormir, o quan em desperto a mitja nit, és quan el cap em barrina més malament. Massa sovint em pinta el futur de color negre. Irreal, perquè l’endemà el negre mai tapa, per sort, el sol del matí. És en aquests processos de vetlla-son quan agraeixo molt tenir una ràdio que em xiuxiuegi a cau d’orella paraules que m’acaricien el cervell com un vellut, sons que poc a poc van esdevenint cada cop més amorfs, més esmorteïts, més hipnòtics. La ràbia és quan a mig procés se m’acaba la bateria del transistor perquè llavors ja sé que passaré la nit del lloro.