MIL MENTIDES

Torno de vacances i em pregunten si he fet moltes fotos. Sí que n’he fet. No sé quantes; no les he comptat; les que m’han vingut de gust. Em diuen que faci un àlbum de fotos amb una aplicació de fotoprix i els hi dic que no. La memòria necessita l’oblit, i a vegades, fins hi tot la mentida. La memòria ha de ser un acte creatiu, un mecanisme per construir la nostra pròpia afirmació i a poder ser... feliç!. Per això no m’agrada la veritat estàtica de la fotografia. Prefereixo mil vegades la imaginació d’un record imprecís, fals... fins hi tot mentider.

GENTLEMAN BRITÀNIC

El propietari del pis que vam llogar a Escòcia era fred i plujós. Durant tots els  dies pràcticament no em va dir res. Prou feines va tenir a explicar-me com funcionaven les coses bàsiques: la cuina, l’aigua calenta, les escombraries,... i després res... un “awright” sec i pelat a manera de salutació. Però vet aquí que l’últim dia, en un esforç sobre humà, em va preguntar d’on era, i quan li vaig dir que Català, de Barcelona, el tio es va destapar i ja no va callar... i és que és evident que l’únic tema de conversa que es pot tenir actualment amb un britànic és sobre en Pep Guardiola.

GUANYAR-SE LES GARROFES

Al Parc hi ha una vintena de garrofers més o menys alineats. Hi ha dues vaques on als meus fills, quan eren petits, els agradava enfilar-s’hi i jugar. Ha arribat una furgoneta desastrada de color gris. Han baixat quatre persones: un senyor de seixanta (l’avi) un de quaranta (el pare) i dos nanos de dotze i nou anys (els fills). Els dos de més edat treuen del darrera un parell de llençols blancs grans,mentre els estenen a terra sota un arbre, els nens agafen dos bastons llargs i els hi donen als grans: pim-pam, pim-pam, pim-pam,... garrotades expertes fan caure les garrofes. Els nens tot jugant les van recollint i posant en caixes de fruita de plàstic verd. No estic sol mirant-me'ls dissimuladament metre ells segueixen fent, tenen feina, està ple de garrofers. Això passava a Platja d’Aro un vint d’agost de dos mil setze a les onze del matí.

RENTADORES CLANDESTINES

Ara que tot ja ha tornat a la normalitat. Haver estat sol a casa, alguns dies d'aquestes vacances passades, de Rodríguez, comporta certes avantatges totes elles relacionades amb la llibertat de fer el que vols. Però en el meu cas, de totes les llibertats que em puc prendre, n’hi ha una que destaca per amunt les altres, segurament perquè en estat de vida familiar normal la tinc rigorosament prohibida. No és que jo al llarg dels anys hagi fet més desgràcies que ella, però n’hi va haver una, de desgràcia, només una, que afectà a una peça seva, per desencadenar la més solemne prohibició. Des de llavors mai més. Per això si hi ha quelcom que em faci il·lusió d’estar de Rodríguez és poder tornar a posar rentadores, això si, rentadores clandestines... i que Déu no vulgui que ella ho sàpiga mai.