TEMPS MODERNS

Estic al despatx, dret mirant per la finestra. Quan penso, que és quasi mai, tinc el costum d’aixecar-me de la cadira. De sobte apareix una noia pel carrer. Vesteix correcte. Una pantalons negres i una jaqueta d’un groc viu però em sorprèn veure-la muntada dalt d’un patinet. Ara va poc a poc, va mirant el seu mòbil, segur que té una entrevista de feina, ha posat la direcció al "gepeese" i ara no ho troba. Fa intenció d’entrar a la nostra nau, em dic que no, que s’equivoca. Quan creua la porta dels camions es para i es fa endarrere sense deixar de mirar la pantalla. Rectifica. Creua el carrer, primer marxa cap a la dreta i al cap de poc torna cap a l’esquerra fins desaparèixer. Ja no la tornaré a veure. Els temps estan canviant. Jo mai hagués anat vestit de groc llampant amb patinet a buscar feina  i sense abans haver-me assegurat  tres cops  de com arribar al lloc.

COM SÓC!

Surto de la primera reunió de l’any de l’Institut del fill. Marxo amb ganes d’arribar a casa. Un "nano" m’atura just davant de la porta de l’escola i em demana educadament un euro perquè em diu que ha perdut la tarjeta del metro i no pot tornar a casa. No me’l crec i li dic que no sense deixar de caminar. Unes passes més avall sento un amic del nano muntat damunt una bicicleta com li diu amb mala baba: “eres un pringao, no vas a poder volver a casa porque has perdido la tarjeta del metro, pringao! que eres un pringao!”. Cada "pringao" és una proba més de que el "nano" em deia la veritat. M’aturo. Refaig el camí. Vaig a buscar el "nano" i li pregunto que necessita per agafar el metro, em diu que un euro, que en té prou amb un euro, li donc l’euro i em dóna educadament les gràcies. Per què no me l’havia cregut a la primera?

RACÓ DEL MONTSEC

Hi ha un rètol que prega “espai sense fum”. La mestressa, quatre vells i jo. Un dels quatre diu que en portava dos i un altre pregunta a l’aire qui tenia el sis d’espases. El primer s’aixeca de la cadira i marxa. Els altres recullen emprenyats les cartes de damunt la taula tot despotricant del primer, la  deixen només vestida amb el tapís de vellut verd, tot seguit segueixen les passes del primer però no per això  paren de rondinar. Julie Lescaut és dins la tele encesa. M’assec al tamboret davant de la barra i demano a la mestressa un cigaló de baileys..., ú seixanta me'n demana.

BREU CRÒNICA DE VACANCES IV (i ÚLTIMA): HOMES ANGLESOS

Casa amb jardí al davant i al darrera. Formalitat i bona educació. El veí que veig al darrera estenent la roba, el veig pel davant ensenyant-me un garatge ple d’eines ben ordenades mentre treu la pols dels pals de golf i els torna a posar dins de la bossa. Té un jaguar envellit aparcat al davant, fora del garatge. Mentre ell hi és ha obert les finestres del cotxe segurament perquè es ventili. Quan em veu... es limita a oferir-me un somriure mentre pronuncia un “jai” nasal. Avui és el diumenge on la barclays premier ligue “back” i t’he el dia ocupat. Viurà la seva passió pel futbol des de les 9 am  fins les 11 pm,... perquè el futbol és un joc d’homes.

BREU CRÒNICA DE VACANCES III: ALIMENTACIÓ

Alguna gent extremadament grassa. No m’és fàcil trobar un supermercat on es vegi verdura fresca. Molts làctics i gelats de mil fruits vermells del bosc. Una fantàstica col·lecció de begudes dolces de tacte enganxifós. Tot el menjar està preparat i embolcallat de cel·lofana. No estic acostuma’t i em costa adaptar-m’hi. Finalment trobo un gran supermercat on la verdura i la fruita fa bona pinta. Quan em demanen on he anat a comprar i els hi dic el nom del super em diuen que aquest és un dels més cars. Els hi dic que tenien verdura amb bon aspecte. Quan els hi demano si hi ha  botigues on comprar verdura al poble em diuen que sí, però que encara són més cares. Així que ja m’està bé on he anat a petar. Tot és tema de prioritats.