BONES PRÀCTIQUES 9: VACANCES

Premi per qui em digui el nom de l'illa La primera entrada fou el 29 de març de 2011. Des de llavors les estadístiques dels senyors de google em diuen que Enyorant Reginald Perrin ha tingut 10.845 visualitzacions. Com a curiositat us informaré que l’entrada més visualitzada (128 cops) ha estat “El salí de Cambrils” publicada el 9 de setembre de 2011, la segona (105 cops) “Flamenco” publicada el 5 d’octubre de 2012, i la tercera (86 cops)“Somni de la nit del 16 al 17 de juny de 2011” publicada el 18 de juny de 2011. Arribats aquí, he decidit que aquest estiu faré vacances, així, doncs, fins setembre. Apa-li!

GIMNÀS DE POLÍGON

Amb els meu peus en procés de sanació no puc pensar en anar a caminar. Per fer alguna cosa, he decidit, mentre ho aguanti, apuntar-me al gimnàs del polígon industrial on treballo, aprofitant que la matrícula era gratuïta durant el mes de juliol. El gimnàs és una nau més del polígon però tunejada de gimnàs. A la planta baixa hi ha les màquines pels forçuts, al primer altell les bicicletes, més amunt una sala d’activitats dirigides amb una música txumba-txumba permanentment “a tope”, a l’última planta els vestuaris. Quan entro hi ha una administrativa avorrida que amb desgana mira els clients entrar. Pujo per les escales fins els vestuaris on sempre hi ha el responsable del manteniment que jo ja he fet gai. Em canvio hi baixo fins la planta baixa, em passejo entre les màquines dels forçuts per poder accedir a les  escales que em porten a l’altell on hi ha les bicicletes, i em poso a pedalejar: “ level 1”. L’altell de les bicicletes és un mirador damunt les màquines dels forçuts. Els forçuts porten samarretes de tirants tibants i tenen els braços tatuats. Les forçudes porten models de disseny on la calça-pantaló i el top tipus “bra” ofereix, meravellosament,  un paisatge de regateres de  carn torrada sostingudes per teixits de fibra sintètica de colors negres combinats amb rosats, fúcsies i verds florescents. Al sostre de l’altell de les bicicletes hi pengen tres ventiladors d’aspes. Tots els cossos desprenen calor i humitat. Fa molta xafogor. Acompanya l’ambient la cadena cien!

PROPIETAT PRIVADA

El barri on visc s’ha anat omplint del què la gent en diu de forma generalitzada “romanesos”. Famílies agrupades de pell morena i faccions gitanades. Dones permanentment embarassades que empenyen cotxets on s’hi apilen un eixams de nens. Homes baixos, escanyolits però fibrosos, que empenyen carros pesats plens de trossos de ferro, metalls, electrodomèstics i tot allò susceptible de ser venut al drapaire. Però allò que innocentment m’ha picat la curiositat és veure lligats amb cadena i cadenat aquests carros robats de qualsevol supermercat davant dels portals de les cases on viuen. És curiós el sentit de la propietat privada en el gènere humà, sigui uns carros robats o uns quants milers d’euros, un cop robats passen a ser de la seva exclusiva propietat.

PIONONOS

Quan arriba a casa ens porta una bossa serigrafiada amb una corona i unes lletres on es llegeix “REY FERNANDO”, dins hi ha una capsa  que conté dotze piononos. Es veu que el nom es deu “a lo mucho que le gustó al Papa Pio IX (Pío Nono)  cuando visito Granada”. El pionono és un pastisset constituït per un tall de braç de gitano  posat pla i coronat amb una semiesfera de crema cremada a manera de tiara papal. El taxista que la porta fins a l’aeroport de tornada a casa li ha vist la capsa   “... sabes que además los piononos no engordan...”, a no!, li diu ella, “... noooo!, chica!... lo que engorda és la barriga!.”

ASSESSOR LEGAL

L’assessor legal m’informa de que la nova llei que ens afecta és vigent des de l’u del u del quinze. Li pregunto -i llavors què?-. Em contesta que estem en fase d’interpretació que vol dir que els diferents assessors fan consultes a l’Administració sobre múltiples detalls de la seva aplicació. Em diu que de fet el reglament que acompanya la llei encara no està enllestit. Li repeteixo –i llavors què?-. Em diu que haig de tenir clar que nosaltres no volem ser els primers de la classe i que ens convé esperar a que es dictin resolucions vinculants... que allò que ens convé és esperar i que, en tot cas, sigui algú altre l’ase dels cops. Penjo el telèfon. Més que un assessor legal aquest “tio” és un artista! En un país amb una normativa que conté centenars de milers de lleis poc clares, permanent canviants, i que segur que es contradiuen entre sí, algú que es dediqui a assessorar-te sobre això tant impossible, requereix com a mínim  l’habilitat d’improvisació del millor músic de jazz. Repeteixo: un artista!