divendres, 30 de gener del 2015

SOMNI DEL 22 AL 23 DE GENER



Miro unes fotos que m’ha enviat un pare de l’escola de la meva filla. Primer penso que allò que es veu difuminat al fons són muntanyes nevades, quan hi poso atenció, veig que no, que allò són núvols damunt de la mar. La següent fotografia és la  d’una cabra al costat d’una valla de fusta amb el mar de fons... en un lateral hi ha una casa, sembla una
botiga perquè dalt de la porta hi ha un rètol amb lletres gregues. Si, ara recordo que em va dir que havia estat a Grècia de vacances. De cop sóc dins la botiga. La mestressa m’entrega un taló i em diu que l’he d’anar a cobrar al banc. Em costa entendre-la perquè jo no parlo grec. Surto de la botiga i començo a caminar. El carrer és dalt d’un espadat que dóna al mar. Giro el cap hi veig que em segueixen, accelero el pas, i quan torno a girar el cap els perseguidors que m’encalcen s’han multiplicat. Volen el taló bancari que duc a les mans. A l’esquerra hi ha un caminet que em precipita cap a l’abenc, i just quan la verticalitat del talús fa perillar el meu equilibri hi veig el forat d’una cova. Fugint hi entro decidit. M’endinso pel forat. Cada cop hi ha menys llum. Camino a les palpentes cap a la foscor. Em desperto... són un quart de sis del matí.


dimarts, 20 de gener del 2015

QUELLA OSSESSIONE

He tornat a veure a la meva veïna italiana. A la botiga, davant de la caixera, paga davant meu. Només porto un objecte, pago ràpid i surto corrents al carrer. No l’he perduda. La veig asseguda damunt d’una moto. La cama contrària al meu costat a terra, l’altra damunt la moto dibuixant una "ela" que fa que li miri la cama enfundada dins d'unes mitges tibants des de la cuixa a la punta del  taló d’agulla que calça de forma tant desequilibrant. Amb el casc posat arrenca el motor. Salta el cavallet i marxa ràpida. He memoritzat quatre números i tres lletres. Les anoto. Ara, quan camino pel barri, no puc evitar llegir les matrícules de les motos.

divendres, 16 de gener del 2015

ORA ET LABORA



Al terrat hi tinc quatre plantes.  És el meu jardí. No sé què és el que quasi cada vespre, després de sopar, amb el cansament al cap de borinar tot el dia sense parar, m’empeny a pujar-hi, desobeint la crida sorollosa de l’aparell de televisió encès. De primer veig les llums obertes de les finestres veïnes i escolto el bramar dels cotxes i les motos a baix al carrer. Seguidament miro esperançat el meu tros de cel i estiro la mànega que ha de saciar la seva set. Llavors ja no hi sóc, el temps deixa d’existir. Rego, escardo i arrenco fulles seques... i aquest feinejar esdevé una oració, disposo la meva ment en blanc per fusionar-me amb el meu tros de terra que dona vida a les plantes que em fan feliç, i segurament, en aquest tros de terra és on es revela l’explicació de tot... si pujo al terrat és únicament per satisfer la meva  necessitat ancestral de mantenir una relació íntima amb la terra que m’embruta les mans, la base, sense dubte, d’aquesta nostra vida humana.



divendres, 9 de gener del 2015

DISSABTE



Preocupat. Conduïa cap a la civilització preocupat. M’imaginava un allau de comentaris crítics dels desconeguts, i trucades amenaçadores al mòbil dels qui em coneixen. Era tard, tot massa just. Tornàvem del silenci. Del no saber què passa en aquest món. I efectivament els pitjors presagis es compliren, i fou impossible arribar abans de la mitjanit a la civilització moderna. Sense connexió no hi va haver l’opció de publicar en divendres i hagué de ser irremediablement en dissabte. Però estranyament, de tot el que havia imaginat, res no va passar (i no serà pel no èxit d’aquest blog!) . Per tant he arribat a la conclusió de que mai més em penso preocupar per res, perquè mai passa res, i perquè quan passa... no passa res.

dissabte, 3 de gener del 2015

MANDARINES



Rebo el següent whatsapp: << M. aquest   matí, mentre em menjava una mandarina comprada a la Mercè, pensava en el  proverbi que algún cop m’havies dit de que les mandarines són bones només fins Nadal!. Aquest any però tot just comencen a ser ara més bones, tot just comencen a ser “gustoses” com en diem a casa. Serà perquè aquest any el fred ha arribat més tard?? >>. I li responc que sí, que té raó, que aquest any l’hivern arriba tard i malament, que la tortuga de casa, la berruga, està descol·locada, que s’ha enterrat i desenterrat vàries vegades aquesta tardor, que les mandarines no han estat bones i que tot just ara comencen a ser “gustoses” com diuen ells a casa seva. I després penso que ja serà fotut que el fotut canvi climàtic ens espatlli també el gust de les mandarines.