PETITS PLAERS TEUS

La teva ment és inescrutable. El rellotge del meu cor s’atura. Les pàgines del calendari de darrera la porta deixen de passar. La nostra casa venia amb el jardí inclòs: plena de flors. Plena de flors extraordinàries que no coneixíem i de les que res millor em pogut fer que inventar-ne el seu nom.  Fa anys que tenim un jardí  de noms de plantes inventades. M'assec amb una admiració somorta davant del que només jo comprenc de tu. Parles amb una veu dolça i suau com la d’una locutora de programa de ràdio nocturn de jazz: -moltes gràcies- em dius. Només jo se com et dona plaer inaugurar la pasta de dents. Que tothom s’adoni que tot és perfecte tal com està, i quan  un dia les  plantes enfiladisses facin desaparèixer la nostra casa entre el fullam, segur que tu i jo ens convertirem en aquella flor salvatge que només l’univers pot abastir.

IMPERMANÈNCIA

Mai tant com ara havia mirat els núvols. Segurament, per interessar-se pels núvols, s’ha de ser amb una mena d’obstinació irracional. Fa falta prendre’s un temps per observar, en educat silenci, el seu moure’s amb elegància tranquil·la. Els núvols són trencaclosques perillosament simples. Estructures fractals flonges i infinites que ens endinsen en una nit eterna de vertigen. Els núvols són el mirall de la nostra existència passatgera; la màxima percepció de la nostra impermanència: el què ha nascut morirà, el què s’ha recollit es dispersarà, el què s’ha acumulat s’esgotarà i el què està alt baixarà. Els núvols ens demostren l’única llei de l’ Univers que no canvia mai: la que totes les coses canvien i res és permanent. I precisament, en aquesta percepció de la impermanència és a l’única cosa que podem aferrar-nos. Tot podria ser més senzill, però és difícil ser capaç d’elevar-se a l’altura de tanta simplicitat. De què serveix predir el temps del dia abans?. L’únic que tenim és l’ara. La nostra vida no és sinó la mateixa dansa de formes efímeres dels núvols. Sovint val la pena no analitzar les coses i deixar que treballin en l’ombra. Per vènçer només cal aprendre a ser el cel que contempla els núvols passar.

BARRET DE PLUJA

M’agrada tenir les mans lliures. Hagués estat més fàcil si m’hagués tocat viure a principis del segle XX quan els homes passejaven per Barcelona amb el cap cobert. Quan el vaig adquirir, la bona botiguera insistia, en italià, una vegada i altre cop, que garantia una resistència de tres hores sota la  pluja assegurant-ne una total impermeabilitat.  Els últims cels de pluja esdevinguts l'han posat a prova. Passejo sense paraigua.  Coincideixo amb una amiga que, estranya, es demana pel meu cap. Li responc orgullós que és el meu nou barret de pluja. Torno a casa al cap d’una hora: moll per fora i sec per dins. Tot un èxit.

SOMNI DEL 21 AL 22 DE NOVEMBRE DE 2014

Trobo dins la butxaca de la meva jaqueta un paper plegat que no és meu. Estranyat el desplego. És una cita. L’escrit em diu hora i lloc on m’he de trobar amb un arquitecte conegut amb qui fa temps vaig treballar de forma bastant intempestiva (el nom de l’arquitecte és real i prefereixo no posar-lo... no fos cas que...). Allà hi trobaré un cotxe blau aparcat. La nota diu que quan arribi, obri la porta de davant, la de l’acompanyant, i m’hi assegui. El somni es trasl.lada a l’hora i el lloc indicat, on efectivament, hi ha un cotxe de luxe de color blau. Segueixo les instruccions i m’assec al costat del conductor. El conductor bloqueja les portes amb un clic. Hi ha una tercera persona al darrera però no tinc temps de girar-me per veure-la. El conductor m’empenta amb tot el seu cos contra mi, m’hi torno, però és evident que és més fort que jo i m’empeny pacientment amb tota la seva massa contra la porta, m’està aixafant cada cop més contra la paret de la porta, se m’està  clavant un mànec al costat de les costelles. De cop sento des de darrera una  punxada  fina més penetrant, la d’una agulla que duu verí. Giro el cap: és l’arquitecte. Massa tard, estic mort. Em desperto.