divendres, 31 d’octubre del 2014

MISTERI RESOLT



Sempre m’havia preguntat el perquè. De petit buscava infinites explicacions, explicacions senzilles però plausibles, aquelles que era capaç de comprendre, i em deia a mi mateix que segur que sabien nedar. A la universitat, la meva formació d’enginyer em va permetre afirmar que aquells fenòmens de surabilitat només es podien explicar en base a la proporcionalitat establerta  entre el pes i el volum de l’element en qüestió. Però calia anar més enllà, em calia saber quin era el factor clau que definia el grau de relació necessari que garanteix la seva flotabilitat?. I ves per on, als 46 anys, en ple procés productiu, llegint una estúpida revista recollida no se d’on i no se per qui, però present al lavabo de casa, m’explica que les bactèries gastrointestinals, en funció de la tipologia de l’aliment ingerit, en funció de la velocitat i intensitat de la masticació, durant el procés digestiu, poden produir  més gas de l’habitual, quedant aquest retingut en la retícula de les femtes excretes, fent així que  la proporció pes/volum disminueixi fins el punt crític que permet que flotin. Per tant: MISTERI RESOLT!, ...però ara em pregunto: si el gas queda retingut com és que foten tanta pudor?

divendres, 24 d’octubre del 2014

PERCEPCIONS OLOROSES




Després d’uns quants anys de viscuda experimentació humana ofereixo el següent axioma tot esperant la merescuda ovació de la comunitat científica: "les percepcions oloroses dels productes expulsats des de l’anus són agradables, sempre i només sí, l’aparell olfactiu que les percep pertanyen al mateix individu que les ha produït. En qualsevol altre supòsit: la merda fot fàstic."

divendres, 17 d’octubre del 2014

PARLANT CLAR (3a PART)



De fet som moltes les persones que admetem alguna forma de Déu, però que vivim aquesta experiència “per lliure”, al marge de qualsevol religió, especialment en desacord amb les seves institucions, amb els seus rituals i dogmes, perquè no ens són vàlides, perquè lluny de connectar-nos amb Déu, ens n’allunyen. Castillo afirma que Jesús mai va fundar cap església ni cap religió, de fet ell va fer fora del temple a Déu, va desplaçar el sentit de Déu que fins aleshores existia: no cal seguir cap conducta, no cal seguir cap religió, només cal tenir un comportament moral, de bondat cap als altres. Allò important no és la religió sinó la ètica. La missió que encomana no és religiosa (no s’ha de seguir uns dogmes, no cal divulgar cap doctrina) sinó humanitària: remeiar el sofriment humà, curar els malalts, ajudar els necessitats... la fe de Jesús no és creure amb un transcendent, la fe de Jesús són les ganes de tirar endavant, d’afrontar la realitat, esdevenint la manera de salvar-se a un mateix en aquesta vida, amb bondat, humilitat, amor i confiança. Per això diu que la fe ens salvarà. Però Jesús morí crucificat i, de nou, la religió es lligà al sacrifici per perviure en el seu poder.

*******
Sr. Castillo ha estat molt interessant llegir el seu llibre. Aquesta història si que me la crec. Gràcies.



divendres, 10 d’octubre del 2014

PARLANT CLAR (2a PART)



Déu apareix més tard, quan l’home comença a comprendre la naturalesa però no tota. Déu apareix perquè hi ha coses que se’ns escapen (i pot ser sempre se’ns escaparan!). Apareix com a ésser transcendent, que no el podem transcendir, que no el podem tenir, que ens depassa i que no és al nostre abast. I llavors hi ha qui creu que a través de la religió podem arribar a Déu, i la religió abraça el concepte de Déu amb la intenció d’establir aquells mecanismes que han de permetre als homes connectar-se amb el transcendent, amb Déu. Però com que Déu és inabastable, a tot allò a que l’home és capaç d’arribar és a la seva representació, representació construïda pels mateixos homes, i per tant,  fruit indestriable de la seva cultura. I les diferents cultures han creat diferents representacions i per tant també diferents religions (sovint contradictòries entre elles, tal com és l’home: contradictori). I a més a més, totes elles, seguint un mateix patró, per legitimar-se davant dels seus i dels altres, s’han atribuït un origen diví (revelades directament pel transcendents, i no a tothom, sinó davant d’uns pocs escollits)  i per això han estat indiscutibles, intocables i absolutes. No és difícil imaginar que aquestes religions han estat convenientment aprofitades pel sempre present interès terrenal, per a fiançar l’ordre i l’estabilitat, per aconseguir la submissió de la majoria a les autoritats (que sol coincidir amb aquells qui foren escollits per  rebre la revelació del transcendent), aconseguint així, al llarg dels segles un nivell raonable de pau social. Però si la religió fou abans que Déu, vol dir que l’home va practicar la religió sense Déu, i per tant és raonable pensar que Déu i religió no tenen perquè anar de bracet, i per tant, és perfectament possible Déu sense religió.

divendres, 3 d’octubre del 2014

PARLANT CLAR (1a PART) (“La laicidad del evangelio” de José Mª Castillo)



Llegeixo “La laicidad del evangelio” de José Mª Castilllo, nascut a Granada l’any 1929, ex jesuïta i Doctor en Teoria Dogmàtica, i pot ser ha estat el primer cop que m’han parlat clar. L’he trobat tant interessant que em permeto la llicència d’intentar resumir-lo, i ho faré en tres parts, perquè els pocs que em llegeixen sempre m’han dit que curt és més fàcil. Començo. El llibre arranca definint la religió com la pràctica d’un conjunt de dogmes i rituals, i me la diferencia de l’ètica que n’és la conducta moral, el com ens comportem amb els altres. Després es pregunta que fou primer: la religió o Déu. I la resposta resulta evident. És un fet  que qualsevol vida és possible sobre la base de matar altres vides (vegetals, animals o humanes). L’home caçador, poruc de la mare naturalesa, perquè la desconeix i no la controla, quan mata la seva presa per poder menjar, davant la por per les possibles represàlies, demana perdó oferint el sacrifici, el ritual del perdó, establint així l’inici de la religió, ritual que repetirà cada cop que mati. Per tant la religió sempre apareix connectada al sacrifici, a les desgràcies, al patiment,...i guarda sempre una relació directa amb la violència; la religió està associada a actes que causen mort i sofriment, i neix molt abans que l’home es preguntés per Déu: “Déu és un producte tardà en la història de la religió” (Walter Burkert).