“D’IL BEL FAR NIENTE”

M’encanta l’eslògan que escolto d’un festival de jazz: “Si costa… és jazz!“. Però hi ha moments en que no et ve de gust que tot costi tant, i llavors desitjaria ser el mestre “d’il bel far niente” (de la bellesa de no fer res). I segur que la fita personal aconseguida seria tant i tant més gran, quan més exquisit fos aquest no fotre res. I és, en aquests moments, quan encara falta una mica per ser les vuit del matí, escopetejat com vaig fent mil coses, quan em trobo al meu fill M. assegut al sofà de casa, i li pregunto preocupat -Que et passa res?- i ell em contesta sobradament sobrat, quasi amb menyspreu, -Estic esperant que passi el temps perquè ja ho tinc tot fet-. I sento enveja de que sigui ell el Gran Mestre i jo l'alumne més desavantatjat.

VALEN UN IMPERI!

Sembla que tímidament arriba el fred. Busco i rebusco dins l’armari on guardo les peces d’hivern. No fa prou fred però anar a cos de camisa em comença a ser incòmode. No les trobo i crec recordar que la meva dona me les va fer llençar l’any passat per velles. Li pregunto però no ho recorda. Penso que  no pot ser que totes fossin velles!. Finalment, dins una bossa grossa de tela on hi ha els mitjons de llana, les trobo. Les desplego feliç. Quan era jove i veia el meu pare amb la samarreta per dintre els pantalons, abans de posar-se la camisa, el criticava dient-li antiquat. Ara sóc jo qui no podria renunciar al benestar i al glamour de portar sota la camisa una fabulosa samarreta imperi blanca... sense importar-me, gens ni mica, allò que puguin pensar els meus fills de mi. I a la meva dona?

TABLEX

No tinc tablet. El meu pare, més gran que jo (és el que té ser pare de...) si que en té (i li diu tableX) i la majoria d’amics i coneguts també en tenen de tableT. Jo em se arcaic. Em costa acceptar les novetats tecnològiques, no perquè no les trobi útils, sinó per la seva  obstinació en persistir en la seva intromissió tossuda en la meva vida privada. Estic fart que ho vulguin saber tot de mi. Però conviure amb un jove anglès de Corvin m’està evidenciant que vaig contra el món. Jo que defensava que la tableX no tindria èxit perquè no aportava res nou i perquè era el fill bastard entre un portàtil i un mòvil,... i resulta que aquest nano no fot res sense la seva tableX. Fa les classes d’anglès usant la tableT, renta els plats mirant la televisió a la tableT, escolta música mentre fa la cuina a la tableT i juga a “marcianitos” a la tableT mentre caga. Només em queda un camí: o adaptar-me o insensibilitzar-me.

“...INTRANQUILIDAD EN SU FUTURO”

Dimecres dino en un restaurant de Barcelona. Dues taules més endavant hi ha un polític d’un partit unionista que s’abreuja amb dos “p”. Vesteix amb un vestit tipus “El Corte Inglés” de color blau marí, camisa rosa i corbata fúcsia amb nus gruixut. L’acompanya una altra persona. Desconeguda per mi. El restaurant és buit. Parlen prou fort per sentir-los. I jo, que paro l’orella,.... parlen ara en català, ara en castellà, indistintament. Parlen de Catalunya. Gasten un to airejat, un pèl sobrat, però em sembla notar un cert deix de preocupació, de desubicació perplexa. Quan l’interlocutor es pregunta què passarà, el polític aixeca la veu contundenment: “No va a passar nada porque Europa no lo puede permitir. Europa no puede acceptar una Catalunya independiente porque no puede sentar un precedente así”. Em fa gràcia constatar la seva preocupació i que depositin les seves esperançes també en Europa. Avui, quan torno de treballar, escolto per la ràdio les amenaces de Soraya Sáenz de Santa María, la Cruella de Ville del "Gobierno de España",  advertint al president de la Generalitat que no obligui el dia 9 de novembre a prendre decisions a funcionaris i polítics que “les genere INTRANQUILIDAD en su futuro”, amb una volguda lentitud quan diu INTRANQUILIDAD que sona a amenaça desesperada, plena de nervis i covarda. Per això avui, per no tornar-me a equivocar com quan vaig prendre’m les votacions d’Arenys de Munt com a superficials, faig una crida a anar a votar aquest diumenge. Votar per generar prou INTRAQUILIDAD a la Soraya i a Europa, sí aquesta és la única via que els serveix per aprendre a què obliga una democràcia.