BARROC

Escolto per la ràdio un tros d’una entrevista a un tal Xavier Sabata, contratenor nascut a Avià. Mencionen a Antony and the Johnsons, perquè les dues veus, tenen un registre similar. Antony and the Johnsons és un grup que m’agrada molt. En Sabata els defineix com a un exemple actual del Barroc... i se’m desperten les dues orelles..., ho trobo encertadíssim... i tot seguit, sense por, l’entrevistador li demana que què entén ell per Barroc: Barroc és bellesa i alhora estranyesa. Barroc és una perla rara. Barroc és l’artifici afegit que amaga sota, allò més profund. Barroc és un cor trencat pintat de daurat. Barroc..., Barroc és Antony!. Si senyor!

TAGA

Dissabte passat vàrem haver de recollir el nostre fill després d’unes estades de formació amb la FEEC. L’A. i jo decidírem prendre-ho bé i aprofitar l’oportunitat per pujar junts al Taga (2038 m). Caminem en pujada fins la Portella d’Ogassa on la boira ens encalça. No podem perdre temps. Assolim el cim arrodonit del Taga quan l’ombra ennuvolada s’allarga  espessa al voltant de la seva creu tranquil·la. No ens atrevim a pertorbar la seva pau màgica. Baixem afanyats perquè la foscor ens aixafa. Un vedell remuga perdut mentre s’ajeu a la pastura. Conscients que ens hem perdut l’alegria d’un paisatge que ens hagués eixamplat el cor acordem que haurem de tornar. Més tard,  asseguts a les faldilles del Torrent de la Font del freixe, poc abans d’arribar a Sant Martí d’Ogassa, mengem un petit entrepà i cireres formoses que el rierol ens ha refrescat. Quan ens tornem aixecar els nostres genolls es queixen. Des de l’estiu passat que caminem tots dos amb quatre cames. Els bastons milloren la nostra estabilitat i sobretot calmen les punxades dels nostres genolls quan la baixada pronunciada ens maltracta. Me la miro des del seu darrera estant quan camina avançada unes passes endavant. Petits dins aquesta terra tant basta sóc feliç fent-me vell al seu costat.

LA MEVA VEÏNA ITALIANA

A punt de fer-ne quaranta. Fantàsticament cuidada s’ensenya elegant pel barri amb talons de vint centímetres. Avui duu una faldilla  ajustada amb una obertura de la mida d’un braç. Quan ens creuem... no em mira mentre jo me la miro. Davant del desordre, la corrupció i el frau d’aquest món, només es pot confiar en la bellesa..., encara que sigui en la bellesa efímera d’un tros suculent de plastilina, encara que sigui durant l’instant breu que transcorre des de que la veig, fins que em passa; sense atrevir-me a girar el cap per guanyar uns segons perduts dins del seu cul tan rodó.

CONSOL CELESTE

Em cal rebre dosis regulars de romanticisme en forma de consol celeste. (Simosa, tarda de la revetlla de Sant Joan- 2014).