divendres, 31 de gener del 2014

GAYUMBOS



El mot “gayumbo” el vaig aprendre al servei militar. Dins de la immensa desgràcia, vaig tenir la relativa sort de fer la mili a l’escola militar de Candanchú. L’hivern a Candanchú era gèlid. Feia molt fred. Recordo fer guàrdies uns quants graus sota cero, recórrer la distància que separava el cos de guàrdia de la garita enfonsant les botes en un pam i mig de neu, i al retornar no veure rastre de les petjades dibuixades a  l’anada, per culpa del tou de neu que no parava de caure. Eren altres temps, quan nevava i feia fred de debò. En aquell ambient els gayumbos eren imprescindibles i en un món d’homes, l’estètica de la roba interior masculina no ens preocupava gens ni mica. I és que... si els calçotets impliquen una certa càrrega de bellesa interior per intentar atraure a les femelles, els gayumbos son essencialment funcionals i, en contacte directe amb la pell, cobreixen els òrgans genitals i la zona rectal, els sostenen, i els abriguen, funció aquesta darrera, que s’estén fins els turmells. La "Real Academia de la  Lengua Española" defineix els gayumboscom la “Prenda de ropa interior masculina, que cubre desde la cintura hasta parte de los muslos, cuyas perneras pueden ser de longitud variable”. No obstant, pels tigres de Candanchú (nom en que érem coneguts els soldats destinats precisament a Candanchú) els gayumbos eren sempre de “perneras largas”, fins els turmells, i era bo que els mitjons s’encalcessin per damunt d’ells, per tal de que el fred no pogués trobar ni la més petita escletxa per on penetrar. No puc deixar de tancar els ulls i recordar l’escalfor provocada pels gayumbos, però també recordo com s’arrapaven incòmodament als pèls de les  cames provocant tanta picor com mil puces,  recordo l’estat d’ebullició corpòria que senties quan al final de la jornada entraves en un habitatge amb calefacció, i també recordo com n’eren de complicades les operacions de micció, ja que obligaves a l’”aparatu”, en estat reduït per culpa del fred,  a superar el laberint de plecs i traus format primer pels calçotets normals (tipus slips, boxers o tanga) que portaves per no embrutar els gayumbos, per després travessar l’obertura frontal dels propis gayumbos i, finalment,  treure el cap per la bragueta dels pantalons per acabar canviant l’aigua de les olives. Aquestes extremes  dificultats per pixar no eren banals, ja que entre l’estat reduït de l’”aparatu” ( repeteixo: per motius exclusivament atribuïbles al fred) i la capa de teles a travessar, feia pràcticament impossible sacsejar la canalització adequadament per evitar que l’última gota acabés caient en els propis gayumbos, creant així una taca d’òxid permanent en un punt de la part frontal del gayumbo. Puc afirmar, sense vergonya, que des de llavors els gayumbos han format part de la meva vida, no habitualment però si de forma puntual. Aquest cap d’any, a Solsona, he passat fred. Fred fins el punt d’haver de treure els meus gayumbos de l’armari, expulsar-ne la pols i posar-me’ls. Un autèntic “revival”!!!


divendres, 24 de gener del 2014

SOMNI DEL 18 AL 19 DE GENER DE 2014



Ens han convidat en un sopar de gala a Vilafranca del Penedès. La meva dona va molt elegant. Altres convidats ja han arribat, però molt pocs. Els que ja hi són, tenen una edat avançada que jo no esperava. Hi ha gent important com el senyor notari. Les dones van molt ben posades, guapes però massa velles. Però el temps va passant i els convidats no acaben d’arribar, i per tant el sopar no pot començar. Se’m fa llarg esperar. La gent passeja per sales molt rococó. Seguim esperant l’arribada de convidats que no arriben. Em sorprèn veure a tothom tant tranquil. Fa hores que esperem i jo estic histèric. Fart, marxo. Marxo amb uns amics a fer una copa en un bar. Al bar desentono: vaig vestit massa elegant. L’ambient està molt animat i la cambrera, que va molt lleugera de roba, està molt bona. Una copa porta a l’altre i cada cop estem més contents. La cambrera s’apropa a la nostra taula i es posa a parlar. M’esvero quan em pregunta el meu nom, i quan vaig a contestar-li em trobo penjat d’una cornisa dalt de la Torre de Collserola. Sóc la poma de Newton a punt de caure de l’arbre. Porto al canell un rellotge molt modern que m’he comprat, dedueixo que si passo el rellotge per un sensor que hi ha al lateral d’un pilar estructural de la torre se m’ajustarà la velocitat de cada segon,...ho he d’intentar per aconseguir reduir el pas del temps per mantenir-me viu, però estic caient.... em desperto, son un quart de sis. Transcric en un paper el somni i torno al llit.


divendres, 17 de gener del 2014

OBSOLESCÈNCIA PROGRAMADA



Parlo des de la veu de la pròpia experiència: si hi ha un sector que hagi assolit l’excel·lència més absoluta en el tema de l’obsolscència programada és, sense cap mena de dubte, el dels calefactors de bany. Des de fa molts anys, cada any, quan arriba el primer fred de la tardor, el calefactor comprat l’any anterior, després d’haver funcionat fins els últims dies d’hivern i del seu merescut descans estival, miraculosament, de cop, deixa de funcionar en els primers usos que en faig, fet que m’obliga irremediablement a comprar-ne un de nou. Aconseguir que sigui quina sigui la marca i la potència del calefactor, any darrera any, deixi de funcionar, només mereix una forta ovació, dedicada a tot cor, a l’elevat grau de perfecció tecnològica. Aquest any no ha estat una excepció i lògicament he hagut de comprar un nou calefactor per poder escalfar el bany. Inicialment l’aparell que vaig escollir va ser objecte de certes crítiques familiars, no obstant, ningú ha volgut renunciar al seu ús, i passats els primers dies, les queixes s’ha apaivagat. Només em falta comprovar si el meu calefactor industrial gaudeix d’una tecnologia inferior als altres calefactors que fins ara han desfilat per casa, i aconseguir així, que sobrevisqui fins l’any que bé, desafiant, en tota regla, la fotuda obsolescència programada. En cas afirmatiu ja us informaré!

divendres, 10 de gener del 2014

ELEMENTS

Estic assegut al llit. La paret que em queda al front conté una llibreria. Me la miro. M’agraden els llibres distribuïts damunt dels prestatges. Em fascina com l’entropia els ha desordenat i que poc en queda d’aquell criteri lògic en que originàriament foren col·locats. Entra el meu fill M. a l’habitació i, mecànicament, s’asseu al meu costat. Tots dos mirem la paret. De cop em pregunta: “com és que tenim tants elements per estendre la roba?”. Primer, davant de les paraules “elements per  estendre la roba” no reacciono. Després m’adono que té raó. Entremig de la llibreria hi ha un radiador i penjat del radiador hi ha un estenedor. Els hiverns a la ciutat són humits, i la roba costa d’eixugar.  La necessitat sempre obliga. Faig un repàs: estenem roba al terrat quan fa bon temps, estenem roba a l’estenedor del celobert, tenim un estenedor nginyós que vàrem comprar a La Bretanya  per estendre la roba dins de la banyera i que mai hem sabut veure’l a cap altre lloc, tenim l’assecadora per casos d’emergència però no ens agrada perquè maltracta la roba, i tenim l’estenedor per penjar damunt del radiador culpable directe del comentari del meu fill. Se m’escapa un somriure. Em pregunta perquè ric. Ric perquè tot i els elements, els de casa, sovint ens queixem perquè la roba que ens volem posar encara no està eixuta.

divendres, 3 de gener del 2014

CRAK INTERCOSTAL



Vaig explicar en aquest bloc com m’havien apunyalat (Somni del 21  al 22 de Juny de 2013, publicat el 28/06/2013). Just en el punt on el punyal m’havia penetrat, des d’aquella mateixa nit, vaig notar un dolor somort i penetrant. Un dolor real que segons quin moviment feia, es queixava. Quan per adormir-me em posava en posició fetal ho havia de fer sempre recolzant el costat dret al matalàs, perquè per l’esquerre, la punxada que sentia no em deixava adormir-me. Em costa anar al metge però finalment, cansat de que el pas dels mesos no em guarissin el dolor, vaig anar a cal Doctor. El diagnòstic ha estat clar: esquinç intercostal. Si senyors. Una punyalada somniada ha esdevingut un esquinç intercostal real. Només puc concloure que la vida etèria que vivim mentre dormim és del tot real. Veure per creure!