divendres, 26 de desembre del 2014

PETITS PLAERS TEUS



La teva ment és inescrutable. El rellotge del meu cor s’atura. Les pàgines del calendari de darrera la porta deixen de passar. La nostra casa venia amb el jardí inclòs: plena de flors. Plena de flors extraordinàries que no coneixíem i de les que res millor em pogut fer que inventar-ne el seu nom.  Fa anys que tenim un jardí  de noms de plantes inventades. M'assec amb una admiració somorta davant del que només jo comprenc de tu. Parles amb una veu dolça i suau com la d’una locutora de programa de ràdio nocturn de jazz: -moltes gràcies- em dius. Només jo se com et dona plaer inaugurar la pasta de dents. Que tothom s’adoni que tot és perfecte tal com està, i quan  un dia les  plantes enfiladisses facin desaparèixer la nostra casa entre el fullam, segur que tu i jo ens convertirem en aquella flor salvatge que només l’univers pot abastir.

divendres, 19 de desembre del 2014

IMPERMANÈNCIA



Mai tant com ara havia mirat els núvols. Segurament, per interessar-se pels núvols, s’ha de ser amb una mena d’obstinació irracional. Fa falta prendre’s un temps per observar, en educat silenci, el seu moure’s amb elegància tranquil·la. Els núvols són trencaclosques perillosament simples. Estructures fractals flonges i infinites que ens endinsen en una nit eterna de vertigen. Els núvols són el mirall de la nostra existència passatgera; la màxima percepció de la nostra impermanència: el què ha nascut morirà, el què s’ha recollit es dispersarà, el què s’ha acumulat s’esgotarà i el què està alt baixarà. Els núvols ens demostren l’única llei de l’ Univers que no canvia mai: la que totes les coses canvien i res és permanent. I precisament, en aquesta percepció de la impermanència és a l’única cosa que podem aferrar-nos. Tot podria ser més senzill, però és difícil ser capaç d’elevar-se a l’altura de tanta simplicitat. De què serveix predir el temps del dia abans?. L’únic que tenim és l’ara. La nostra vida no és sinó la mateixa dansa de formes efímeres dels núvols. Sovint val la pena no analitzar les coses i deixar que treballin en l’ombra. Per vènçer només cal aprendre a ser el cel que contempla els núvols passar.

divendres, 12 de desembre del 2014

BARRET DE PLUJA



M’agrada tenir les mans lliures. Hagués estat més fàcil si m’hagués tocat viure a principis del segle XX quan els homes passejaven per Barcelona amb el cap cobert. Quan el vaig adquirir, la bona botiguera insistia, en italià, una vegada i altre cop, que garantia una resistència de tres hores sota la  pluja assegurant-ne una total impermeabilitat.  Els últims cels de pluja esdevinguts l'han posat a prova. Passejo sense paraigua.  Coincideixo amb una amiga que, estranya, es demana pel meu cap. Li responc orgullós que és el meu nou barret de pluja. Torno a casa al cap d’una hora: moll per fora i sec per dins. Tot un èxit.

divendres, 5 de desembre del 2014

SOMNI DEL 21 AL 22 DE NOVEMBRE DE 2014



Trobo dins la butxaca de la meva jaqueta un paper plegat que no és meu. Estranyat el desplego. És una cita. L’escrit em diu hora i lloc on m’he de trobar amb un arquitecte conegut amb qui fa temps vaig treballar de forma bastant intempestiva (el nom de l’arquitecte és real i prefereixo no posar-lo... no fos cas que...). Allà hi trobaré un cotxe blau aparcat. La nota diu que quan arribi, obri la porta de davant, la de l’acompanyant, i m’hi assegui. El somni es trasl.lada a l’hora i el lloc indicat, on efectivament, hi ha un cotxe de luxe de color blau. Segueixo les instruccions i m’assec al costat del conductor. El conductor bloqueja les portes amb un clic. Hi ha una tercera persona al darrera però no tinc temps de girar-me per veure-la. El conductor m’empenta amb tot el seu cos contra mi, m’hi torno, però és evident que és més fort que jo i m’empeny pacientment amb tota la seva massa contra la porta, m’està aixafant cada cop més contra la paret de la porta, se m’està  clavant un mànec al costat de les costelles. De cop sento des de darrera una  punxada  fina més penetrant, la d’una agulla que duu verí. Giro el cap: és l’arquitecte. Massa tard, estic mort. Em desperto.




divendres, 28 de novembre del 2014

“D’IL BEL FAR NIENTE”



M’encanta l’eslògan que escolto d’un festival de jazz: “Si costa… és jazz!“. Però hi ha moments en que no et ve de gust que tot costi tant, i llavors desitjaria ser el mestre “d’il bel far niente” (de la bellesa de no fer res). I segur que la fita personal aconseguida seria tant i tant més gran, quan més exquisit fos aquest no fotre res. I és, en aquests moments, quan encara falta una mica per ser les vuit del matí, escopetejat com vaig fent mil coses, quan em trobo al meu fill M. assegut al sofà de casa, i li pregunto preocupat -Que et passa res?- i ell em contesta sobradament sobrat, quasi amb menyspreu, -Estic esperant que passi el temps perquè ja ho tinc tot fet-. I sento enveja de que sigui ell el Gran Mestre i jo l'alumne més desavantatjat.

divendres, 21 de novembre del 2014

VALEN UN IMPERI!




Sembla que tímidament arriba el fred. Busco i rebusco dins l’armari on guardo les peces d’hivern. No fa prou fred però anar a cos de camisa em comença a ser incòmode. No les trobo i crec recordar que la meva dona me les va fer llençar l’any passat per velles. Li pregunto però no ho recorda. Penso que  no pot ser que totes fossin velles!. Finalment, dins una bossa grossa de tela on hi ha els mitjons de llana, les trobo. Les desplego feliç. Quan era jove i veia el meu pare amb la samarreta per dintre els pantalons, abans de posar-se la camisa, el criticava dient-li antiquat. Ara sóc jo qui no podria renunciar al benestar i al glamour de portar sota la camisa una fabulosa samarreta imperi blanca... sense importar-me, gens ni mica, allò que puguin pensar els meus fills de mi. I a la meva dona?


divendres, 14 de novembre del 2014

TABLEX



No tinc tablet. El meu pare, més gran que jo (és el que té ser pare de...) si que en té (i li diu tableX) i la majoria d’amics i coneguts també en tenen de tableT. Jo em se arcaic. Em costa acceptar les novetats tecnològiques, no perquè no les trobi útils, sinó per la seva  obstinació en persistir en la seva intromissió tossuda en la meva vida privada. Estic fart que ho vulguin saber tot de mi. Però conviure amb un jove anglès de Corvin m’està evidenciant que vaig contra el món. Jo que defensava que la tableX no tindria èxit perquè no aportava res nou i perquè era el fill bastard entre un portàtil i un mòvil,... i resulta que aquest nano no fot res sense la seva tableX. Fa les classes d’anglès usant la tableT, renta els plats mirant la televisió a la tableT, escolta música mentre fa la cuina a la tableT i juga a “marcianitos” a la tableT mentre caga. Només em queda un camí: o adaptar-me o insensibilitzar-me.

divendres, 7 de novembre del 2014

“...INTRANQUILIDAD EN SU FUTURO”




Dimecres dino en un restaurant de Barcelona. Dues taules més endavant hi ha un polític d’un partit unionista que s’abreuja amb dos “p”. Vesteix amb un vestit tipus “El Corte Inglés” de color blau marí, camisa rosa i corbata fúcsia amb nus gruixut. L’acompanya una altra persona. Desconeguda per mi. El restaurant és buit. Parlen prou fort per sentir-los. I jo, que paro l’orella,.... parlen ara en català, ara en castellà, indistintament. Parlen de Catalunya. Gasten un to airejat, un pèl sobrat, però em sembla notar un cert deix de preocupació, de desubicació perplexa. Quan l’interlocutor es pregunta què passarà, el polític aixeca la veu contundenment: “No va a passar nada porque Europa no lo puede permitir. Europa no puede acceptar una Catalunya independiente porque no puede sentar un precedente así”. Em fa gràcia constatar la seva preocupació i que depositin les seves esperançes també en Europa. Avui, quan torno de treballar, escolto per la ràdio les amenaces de Soraya Sáenz de Santa María, la Cruella de Ville del "Gobierno de España",  advertint al president de la Generalitat que no obligui el dia 9 de novembre a prendre decisions a funcionaris i polítics que “les genere INTRANQUILIDAD en su futuro”, amb una volguda lentitud quan diu INTRANQUILIDAD que sona a amenaça desesperada, plena de nervis i covarda. Per això avui, per no tornar-me a equivocar com quan vaig prendre’m les votacions d’Arenys de Munt com a superficials, faig una crida a anar a votar aquest diumenge. Votar per generar prou INTRAQUILIDAD a la Soraya i a Europa, sí aquesta és la única via que els serveix per aprendre a què obliga una democràcia.

divendres, 31 d’octubre del 2014

MISTERI RESOLT



Sempre m’havia preguntat el perquè. De petit buscava infinites explicacions, explicacions senzilles però plausibles, aquelles que era capaç de comprendre, i em deia a mi mateix que segur que sabien nedar. A la universitat, la meva formació d’enginyer em va permetre afirmar que aquells fenòmens de surabilitat només es podien explicar en base a la proporcionalitat establerta  entre el pes i el volum de l’element en qüestió. Però calia anar més enllà, em calia saber quin era el factor clau que definia el grau de relació necessari que garanteix la seva flotabilitat?. I ves per on, als 46 anys, en ple procés productiu, llegint una estúpida revista recollida no se d’on i no se per qui, però present al lavabo de casa, m’explica que les bactèries gastrointestinals, en funció de la tipologia de l’aliment ingerit, en funció de la velocitat i intensitat de la masticació, durant el procés digestiu, poden produir  més gas de l’habitual, quedant aquest retingut en la retícula de les femtes excretes, fent així que  la proporció pes/volum disminueixi fins el punt crític que permet que flotin. Per tant: MISTERI RESOLT!, ...però ara em pregunto: si el gas queda retingut com és que foten tanta pudor?

divendres, 24 d’octubre del 2014

PERCEPCIONS OLOROSES




Després d’uns quants anys de viscuda experimentació humana ofereixo el següent axioma tot esperant la merescuda ovació de la comunitat científica: "les percepcions oloroses dels productes expulsats des de l’anus són agradables, sempre i només sí, l’aparell olfactiu que les percep pertanyen al mateix individu que les ha produït. En qualsevol altre supòsit: la merda fot fàstic."

divendres, 17 d’octubre del 2014

PARLANT CLAR (3a PART)



De fet som moltes les persones que admetem alguna forma de Déu, però que vivim aquesta experiència “per lliure”, al marge de qualsevol religió, especialment en desacord amb les seves institucions, amb els seus rituals i dogmes, perquè no ens són vàlides, perquè lluny de connectar-nos amb Déu, ens n’allunyen. Castillo afirma que Jesús mai va fundar cap església ni cap religió, de fet ell va fer fora del temple a Déu, va desplaçar el sentit de Déu que fins aleshores existia: no cal seguir cap conducta, no cal seguir cap religió, només cal tenir un comportament moral, de bondat cap als altres. Allò important no és la religió sinó la ètica. La missió que encomana no és religiosa (no s’ha de seguir uns dogmes, no cal divulgar cap doctrina) sinó humanitària: remeiar el sofriment humà, curar els malalts, ajudar els necessitats... la fe de Jesús no és creure amb un transcendent, la fe de Jesús són les ganes de tirar endavant, d’afrontar la realitat, esdevenint la manera de salvar-se a un mateix en aquesta vida, amb bondat, humilitat, amor i confiança. Per això diu que la fe ens salvarà. Però Jesús morí crucificat i, de nou, la religió es lligà al sacrifici per perviure en el seu poder.

*******
Sr. Castillo ha estat molt interessant llegir el seu llibre. Aquesta història si que me la crec. Gràcies.



divendres, 10 d’octubre del 2014

PARLANT CLAR (2a PART)



Déu apareix més tard, quan l’home comença a comprendre la naturalesa però no tota. Déu apareix perquè hi ha coses que se’ns escapen (i pot ser sempre se’ns escaparan!). Apareix com a ésser transcendent, que no el podem transcendir, que no el podem tenir, que ens depassa i que no és al nostre abast. I llavors hi ha qui creu que a través de la religió podem arribar a Déu, i la religió abraça el concepte de Déu amb la intenció d’establir aquells mecanismes que han de permetre als homes connectar-se amb el transcendent, amb Déu. Però com que Déu és inabastable, a tot allò a que l’home és capaç d’arribar és a la seva representació, representació construïda pels mateixos homes, i per tant,  fruit indestriable de la seva cultura. I les diferents cultures han creat diferents representacions i per tant també diferents religions (sovint contradictòries entre elles, tal com és l’home: contradictori). I a més a més, totes elles, seguint un mateix patró, per legitimar-se davant dels seus i dels altres, s’han atribuït un origen diví (revelades directament pel transcendents, i no a tothom, sinó davant d’uns pocs escollits)  i per això han estat indiscutibles, intocables i absolutes. No és difícil imaginar que aquestes religions han estat convenientment aprofitades pel sempre present interès terrenal, per a fiançar l’ordre i l’estabilitat, per aconseguir la submissió de la majoria a les autoritats (que sol coincidir amb aquells qui foren escollits per  rebre la revelació del transcendent), aconseguint així, al llarg dels segles un nivell raonable de pau social. Però si la religió fou abans que Déu, vol dir que l’home va practicar la religió sense Déu, i per tant és raonable pensar que Déu i religió no tenen perquè anar de bracet, i per tant, és perfectament possible Déu sense religió.

divendres, 3 d’octubre del 2014

PARLANT CLAR (1a PART) (“La laicidad del evangelio” de José Mª Castillo)



Llegeixo “La laicidad del evangelio” de José Mª Castilllo, nascut a Granada l’any 1929, ex jesuïta i Doctor en Teoria Dogmàtica, i pot ser ha estat el primer cop que m’han parlat clar. L’he trobat tant interessant que em permeto la llicència d’intentar resumir-lo, i ho faré en tres parts, perquè els pocs que em llegeixen sempre m’han dit que curt és més fàcil. Començo. El llibre arranca definint la religió com la pràctica d’un conjunt de dogmes i rituals, i me la diferencia de l’ètica que n’és la conducta moral, el com ens comportem amb els altres. Després es pregunta que fou primer: la religió o Déu. I la resposta resulta evident. És un fet  que qualsevol vida és possible sobre la base de matar altres vides (vegetals, animals o humanes). L’home caçador, poruc de la mare naturalesa, perquè la desconeix i no la controla, quan mata la seva presa per poder menjar, davant la por per les possibles represàlies, demana perdó oferint el sacrifici, el ritual del perdó, establint així l’inici de la religió, ritual que repetirà cada cop que mati. Per tant la religió sempre apareix connectada al sacrifici, a les desgràcies, al patiment,...i guarda sempre una relació directa amb la violència; la religió està associada a actes que causen mort i sofriment, i neix molt abans que l’home es preguntés per Déu: “Déu és un producte tardà en la història de la religió” (Walter Burkert).


divendres, 26 de setembre del 2014

EL PLAER D’UN SEGON SON

Aixecar-me aviat. Sentir el silenci dels somnis dels altres. Abrigar-me perquè ha fet fred aquest mes. Obrir el llibre i llegir pausadament com s’entrellacen històries d’un “Jo Confesso” que ja voldria tenir aclarit. Passada una hora llarga notar sobre els ulls la pressió còsmica que em convida a una posició horitzontal. Tancar el llibre per la pàgina que comença: “...vaig perdre per sempre les meves dones.”, sabent que la plaça serà fermament custodiada pel punt, que em va fer la meva filla, fins que jo hi torni. Treure’m el jersei. Estirar-me al llit tapant-me amb el fi llençol fred. Adormir-me imperceptiblement dins el plaer d’un segon son trencadís.

divendres, 19 de setembre del 2014

CIAO VENEZIA


Dels palaus de la Venècia medieval diuen que en va sortir la paraula “ciao” com abreviació de “Sono il suo schiavo!”, manera en que es saludava íntimament a la noblesa com a senyal d’obediència i servei. S’ha d’anar a Venècia. Poder-ne viure el seu passat seria extraordinari. L’elegància de la gent interessant. Venècia és allà on s’evidencia que la bellesa atrau a  la bellesa. Avui em fascina l’ arquejat  balanceig harmoniós de la gòndola negra que duu una parella que avui encara està enamorada. Però passejant pels seu laberint de carrers estrets, abstraient-me de la massa de turistes com jo, descobreixo  una ciutat a punt d’enfonsar-se, pudent i silenciosa, misteriosa i decadent,... i només m’hi falta un vespre d’hivern amb boira bruta per pensar que Venècia és la millor ciutat per venir-hi a morir lentament d’alcoholisme.

divendres, 12 de setembre del 2014

MADONNA

Canazei, les dues de la nit. Cansats hem anat a dormir d’hora, i el desordre de les hores fent vacances m’ha despertat. Gaudeixo d’un feliç insomni.  Avorrit faig el que no he fet durant la setmana que porto aquí: observar cadascun dels detalls de l’habitació. Descobreixo que penjada en un pany de la paret hi ha una Madonna. M’agrada el fet, perquè a l’habitació de casa també en tenim una. Una escultura de guix trobada en un racó d’un antiquari de la que ens vam enamorar. Penso amb la força de la paraula: MADONNA. Com que no puc dormir, m’aixeco, i obro l’ordinador. Google, qui tot ho sap, em diu que Madonna és un terme italià utilitzat en l’època medieval per referir-se a una dona important i que el cristianisme ha igualat a Maria mare de Jesús. La força de l’amor genuí de les mares. M’entorno al llit i la busco. Li dic que no hi ha manera de tornar a dormir. M’abraça i em sento de nou com un fill que arraulit s’adorm segur.

divendres, 5 de setembre del 2014

SOMNI DEL 30 AL 31 D’AGOST


Condueixo el nostre cotxe. Anem tota la família. Tornem cap a casa. Estem travessant Itàlia per carreteres de muntanya. Es succeeixen els cartells indicadors dels consecutius “tornantes” (voltes de paella en català) que hem de superar. En el tauler del cotxe hi ha un nou indicador. L’indicador indica els errors comesos durant la conducció. L’agulla s’apropa massa a la franja vermella del rellotge. La meva dona m’ho fa veure. És massa tard, l’agulla sobrepassa el límit permès i s’endinsa plenament en el roig. El cotxe es para sol en un sobre ample de la vorera. Intento engegar de nou el motor. Quan ho aconsegueixo tornem a ser on hem començat, abans dels “tornantes”. No hem avançat gens. Aquest bucle se’m repeteix més d’una vegada. Més tard m’adono que encara que lentament avancem: cada cop que tornem endarrere ho fem una mica més a prop. Em tranquil·litzo i penso que ja arribarem.

divendres, 29 d’agost del 2014

I’VE GONE BLANK!















divendres, 22 d’agost del 2014

PROFUNDAMENT SENZILLES

Torno a fer ioga, ja ho vaig dir fa poc. Rellegeixo unes notes antigues profundament senzilles que havia copiat a mà, en una llibreta, quan era bastant més jove:

  “El ioga és l’esforç per experimentar personalment la pròpia divinitat i a continuació aferrar-te per sempre a aquesta experiència . El ioga tracta del domini d’un mateix i de l’esforç continuat per deixar de barrinar incessantment sobre el passat i de preocupar-se pel futur i buscar, en canvi, una presència eterna de la qual puguis contemplar-te a tu mateix i tot el que t’envolta amb aplom.”

“El guerrer espiritual és una persona que ha desenvolupat una classe especial de coratge. El guerrer espiritual segueix  tenint por, però tot i així és prou valent per gaudir del patiment, per relacionar-se obertament amb la seva por fonamental i extreure’n sense fugir les lliçons de les dificultats.”

“El lloc on reposa la ment és el cor. L’únic que sent el cap tot el dia és  repicar de campanes, soroll i discussions, i l’únic que vol és quietud. L’únic lloc on la ment pot trobar la pau és dins el silenci del cor. És aquí on has d’anar.”

Ara tanqueu els ulls..., escolteu-vos vàries respiracions deixant-les fer..., connecteu amb el vostre cor i feu un parell més de respiracions volgudament profundes i... bé, no?


divendres, 15 d’agost del 2014

L’HOME LLOP


Tres quarts de cinc del matí. Em desperto a Simosa. M’aixeco i vaig fins al bany. No encenc el llum. Aquesta nit hi ha prou claror. Creuo el menjador solemne de la masia. Setanta metres quadrats de grans  lloses calcàries irregulars. Ahir no vàrem tancar els porticons quan vàrem anar a dormir. La lluna plena entra pel finestral. Pàl·lida. Misteriosa. Travessa el vidre i brilla damunt la pàtima polida de la  pedra. Entenc la solitud de l’home llop quan s’asseu als festejadors que hi ha al peu de la finestra. L’esguarda. Sap que no hi renunciarà ni per mal de morir.

divendres, 8 d’agost del 2014

TAKE FIVE


Flanquegen la carretera turonets pintats de color groc de blat sec i de verd de pi pansit. Les set del matí. Agost. A cavall de la Segarra i el Solsonès. Boira espessa. Setze graus Celsius. Boira blanca. Solitud amatent. Velocitat constant. A volum suau, take five, de Dave Brubeck Quartet.


divendres, 1 d’agost del 2014

WISTON WOLFE



Espero assegut dins del cotxe. La ràdio està encesa. Tertúlies gallinaires ataquen amb tota la raó les malifetes dels Pujol. El binomi poder i corrupció sembla ser indivisible. Massa greu i massa sovint. Tanta successió de cassos.... l’immediatesa, de tot, no ens deixa gaudir de res. Enyoro aquell temps on prendre un cafè portava, indefectiblement, la necessària espera de l’aigua calenta pujant a pressió. Ara..., ni l'aigua a pressió ho pot netejar. No obstant..., pot ser encara hi ha qui ens ho pugui arreglar, sense cap dubte, ens urgeix contractar a Wiston Wolfe.

divendres, 25 de juliol del 2014

BARROC



Escolto per la ràdio un tros d’una entrevista a un tal Xavier Sabata, contratenor nascut a Avià. Mencionen a Antony and the Johnsons, perquè les dues veus, tenen un registre similar. Antony and the Johnsons és un grup que m’agrada molt. En Sabata els defineix com a un exemple actual del Barroc... i se’m desperten les dues orelles..., ho trobo encertadíssim... i tot seguit, sense por, l’entrevistador li demana que què entén ell per Barroc: Barroc és bellesa i alhora estranyesa. Barroc és una perla rara. Barroc és l’artifici afegit que amaga sota, allò més profund. Barroc és un cor trencat pintat de daurat. Barroc..., Barroc és Antony!. Si senyor!

divendres, 18 de juliol del 2014

TAGA


Dissabte passat vàrem haver de recollir el nostre fill després d’unes estades de formació amb la FEEC. L’A. i jo decidírem prendre-ho bé i aprofitar l’oportunitat per pujar junts al Taga (2038 m). Caminem en pujada fins la Portella d’Ogassa on la boira ens encalça. No podem perdre temps. Assolim el cim arrodonit del Taga quan l’ombra ennuvolada s’allarga  espessa al voltant de la seva creu tranquil·la. No ens atrevim a pertorbar la seva pau màgica. Baixem afanyats perquè la foscor ens aixafa. Un vedell remuga perdut mentre s’ajeu a la pastura. Conscients que ens hem perdut l’alegria d’un paisatge que ens hagués eixamplat el cor acordem que haurem de tornar. Més tard,  asseguts a les faldilles del Torrent de la Font del freixe, poc abans d’arribar a Sant Martí d’Ogassa, mengem un petit entrepà i cireres formoses que el rierol ens ha refrescat. Quan ens tornem aixecar els nostres genolls es queixen. Des de l’estiu passat que caminem tots dos amb quatre cames. Els bastons milloren la nostra estabilitat i sobretot calmen les punxades dels nostres genolls quan la baixada pronunciada ens maltracta. Me la miro des del seu darrera estant quan camina avançada unes passes endavant. Petits dins aquesta terra tant basta sóc feliç fent-me vell al seu costat.


divendres, 11 de juliol del 2014

LA MEVA VEÏNA ITALIANA


A punt de fer-ne quaranta. Fantàsticament cuidada s’ensenya elegant pel barri amb talons de vint centímetres. Avui duu una faldilla  ajustada amb una obertura de la mida d’un braç. Quan ens creuem... no em mira mentre jo me la miro. Davant del desordre, la corrupció i el frau d’aquest món, només es pot confiar en la bellesa..., encara que sigui en la bellesa efímera d’un tros suculent de plastilina, encara que sigui durant l’instant breu que transcorre des de que la veig, fins que em passa; sense atrevir-me a girar el cap per guanyar uns segons perduts dins del seu cul tan rodó.

divendres, 4 de juliol del 2014

CONSOL CELESTE




Em cal rebre dosis regulars de romanticisme en forma de consol celeste.
(Simosa, tarda de la revetlla de Sant Joan- 2014).

divendres, 27 de juny del 2014

DE REIS

“... i per això, vetllar per la dignitat de la institució, preservar el seu prestigi i observar una conducta íntegra, honesta i transparent,...” deia el nou rei en el discurs de proclamació reial davant de les corts espanyoles. I a mi em va sonar igual que quan els meus fills em diuen: “... ara sí que em portaré bé, ja ho veuràs....” reconeixent que fins llavors no ho havien fet bé. I a continuació vaig pensar que el fiscal general de l’estat ja hauria d’haver obert les pertinents diligències contra l’ex-rei... amén.

*******
Nota: Quatre dies més tard d'escriure aquesta reflexió l'ex-rei ja és aforat!

divendres, 20 de juny del 2014

MONTSERRAT




M’he passat la nit caminant i ara m’estic assegut esgotat a l’atri de la basílica de Montserrat. De primer hi havia poca gent però ara és un autèntic formiguer. Em crida l’atenció un grup de japonesos. Qui m’acompanya m’arrenca un somriure cansat quan em diu que ell, els turistes nipons sempre els veu com raïms, i té tota la raó sempre van agrupats. Tot seguit un noi s’atura, i la femella que l’acompanya segueix caminant unes poques passes més. Llavors ella es gira mirant la càmera lleugerament per damunt la lent amb la que ell ja l’apunta. Inclina el cap una mica cap a un cantó ensenyant-li el seu auto suposat perfil bo. El ventre i les natges les té apretades. Posa ferma, amb l’esquena recte i l'espatlla endarrere. Les cames una davant de l’altre sense voler semblar antinatural. El peu més endarrerit manté un angle de 45º  respecte l’avançat. Un braç el porta a la cintura amb pretesa naturalitat, l’altre el separa del cos, sense exageracions. Fa una expressió misteriosa només amb els ulls. Finalment dibuixa una mig somriure amb la boca un pel entreoberta just quan ell dispara repetidament sense compassió.  Ella desfà les passes cap a ell, es miren les fotos a la càmera, i ... decideixen que no deuen ser del gust de la Verge morena que presideix el temple, i per tant, repeteixen l’operació. A partir d’aquesta primera foto amb posat, no puc deixar de veure  com el fenomen es repeteix un i altre cop,... sembla que l’espai que configura l’atri generi la foto forçada del turista i de l’autòcton que hi és de peregrinatge no necessàriament religiós. Em fascina la ment humana ara que sé que mai podré abastar-la. Una mica més tard marxo de la basílica no sense abans pregar a la Verge per tots els qui he posat dins l’olla.

*******
Nota: Pregar pels qui són a l’olla era una fórmula de pregària utilitzada per una amiga de ma mare qui solia anar sovint a Montserrat, i a qui els seus veïns sempre li demanaven una pregaria al seu favor quan fos davant la Moreneta; tenint la poca memòria que tenia, ella posava totes aquelles pregàries dins d’una olla imaginària i quan era davant la Verge de Montserrat ho enllestia ràpidament tot demanant el favor per tot el qui eren dins l’olla, tenint la plena seguretat de no haver-se deixat a ningú.

divendres, 13 de juny del 2014

IOGA

Torno a fer ioga. Fa temps que vaig dient que m’he d’aturar, que massa sovint em sento com una terra grollerament sobrexplotada a qui cal un any de guaret. M’hi va animar un pare de l’escola. Fer ioga és com sotmetrem a una sessió terapèutica de centrifugat de cervell. Ioga ens sànscrit vol dir unió, deriva de la paraula yuj, que vol dir centrar-se en la tasca que tens entre mans. Jo em limito a intentar ser escrupolosament fidel als exercicis que em proposen, estirant-me tant com puc, no per mantenir-me en forma, que també, sinó per aconseguir deixar anar els meus músculs i la meva ment, anhelant alliberar-me quan, a la fi dels mateixos, toqui la glòria amb uns curts instants de meditació: la unió entre la ment i el cos, entre jo i Déu.

divendres, 6 de juny del 2014

CAN VIES A CASA




És estrany constatar que veig les coses diferent del què les veia. El meu fill gran (quasi 14,5 anys) va demanar-me d’anar a la manifestació en suport de Can Vies, a Sants, just la tarda en que es va produir el desallotjament. Primer he d’ agrair-li que m’ho demanés. Segon... li vaig dir que no. Morros i cares llargues. Al vespre en vàrem parlar. Li vaig dir que ell tenia tot el dret de manifestar-se per donar suport a les persones de Can Vies  si així ho creia, i que jo no podia negar-li, però que, el que no era admissible era la violència... (anava a escriure gratuïta i ho retiro),...el que no era admissible era violència com a manera de defensar el seu pensament. Li vaig dir que, com a pare, la meva obligació era prevenir-lo, i advertir-lo que defugís de totes totes de prendre part de les accions violentes, però que un cop advertit, ell podia decidir, i a mi em tocava confiar en ell. Varem anar a dormir. L’endemà em va tornar a demanar d’anar a la mani... i aquest cop ja no podia dir-li que no, ja estava advertit. Va anar-hi i va tornar a l’hora acordada, i això li he de tornar a agrair. No va explicar res. No vaig preguntar res. Un amic que ja és avi, em truca per preguntar-me què passa a Sants amb Can Vies, li explico la meva opinió, i li  expresso la meva contrarietat, davant la petició del meu fill, la por inicial que es posés en merdés i... em sorprèn la seva resposta tranquil·la i totalment lliura de pors: .- Deixa’l, és ara que té l’edat de fer-ho!... segur que la seva experiència fa que vegi les coses més enllà del que jo ara les veig (tot i ser molt lluny de com les veia), però tot sigui dit, mai saps per on et poden venir els patiments amb un fill adolescent.