BONES PRÀCTIQUES 5: PUJAR ESCALES

Odio que l’Administració s’entesti a fer de pares  perfectes i ens adoctrini dient-nos què està bé i que no es pot fer pel bé de la nostra salut. Però no hi ha manera: els polítics ho fan de capellans o es barallen entre ells. Ara, l’Ajuntament de Barcelona ha tret una campanya  on em diu: “Fes salut, puja per les escales.” Diu que pujant escales cremo 9 vegades més calories que en repòs, que redueixo les incidències cardiovasculars, que enforteixo els ossos i la musculatura i que fins hi tot m’ajuda a reduir el colesterol. No ho poso en dubte però no són els polítics els qui m’ho han d’explicar, que ells, ja tenen prou feina, la seva, si és que la volen fer bé. Quan vivia a casa els pares odiava que m’enviessin a comprar el pa o el paquet de farina de galeta, no pel fet en sí d’anar a cal botiguer, sino perquè, com que encara no tenia l’edat legal per pujar amb l’ascensor, m’havia de "xupar" un darrera l’altre els esglaons que em menaven fins el tercer pis on vivia. Quan vaig tenir l’edat legal per pujar sol amb l’ascensor odiava que m’enviessin a comprar el pa o el paquet de farina de galeta perquè em tocava els collons no poder fer la meva i haver d’anar a cal botiguer. En aquella època tenia el ple convenciment que el veí del quart segona estava com un autèntic llum: podent anar amb ascensor s’entossudia a pujar cada dia per les escales en autèntica processó de Setmana Santa, pas a pas, sota un imaginària lletania  al compàs del ritme monòton d’uns timbals ficticis. Però ara fa més d’un any, des de juny de 2012 que, no ser quin  mecanisme intern meu fa fer un clic, i em vaig capficar en auto  minimitzar l’ús de l’ascensor, i per tant, des de llavors, quan vinc del carrer, sempre pujo caminant per les escales fins al segon pis on visc. Al principi els veïns quan em veien m’esperaven aguantant la porta de l’ascensor per si volia pujar amb ells. Ara, ja ho han après, el veí del segon està com un llum, puja en processó per les escales! Cada matí vaig a comprar el pa, és la primera ascensió del dia i sense cap dubte la més dura, perquè  la faig mig adormit amb unes cames de plom. Les altres ascensions diàries, per norma general, les porto més bé. Fa temps va sortir una iniciativa  per impulsar l’exercici físic a la parada de metro de Odenplan a Estocolm, on van reconvertir les escales per pujar i baixar, en unes tecles de piano, que lògicament feien la seva nota pertinent quan eren trepitjades. En aquest cas es va demostrar l’ increment de l’ús de l’escala de peu fins al 66% dels viatgers.... no crec que la campanya del nostre ajuntament tingui tant èxit.

HISTÒRIES DE TURISTES A ANDORRA 2

Del mateix viatge amb l’andorrà, m’explica que el turisme rus ric està fugint d’Andorra perquè el rus ric odia trobar-se al seu empleat comprant a la mateixa botiga de luxe a Andorra. El rus ric exerceix de ric, em diu, i estant a Andorra era capaç d’exigir una reserva al millor restaurant de Sitges, llogar una limusina per anar a sopar i després demanar un iot de luxe per passar la nit a la mar. I mai accepta un no per resposta. Però amb les campanyes per captar turisme rus la seva classe mitja també vol venir a Andorra, per poder explicar quan torni a casa que ha estat al mateix lloc que el seu cap. No obstant el govern d’Andorra sembla que ho té clar, ha decidit  reorientar el seu futur  cap al turisme xinès.  L’interlocutor m’explica convençut que el xinès serà el gran boom turístic del segle XXI. Que això tot just acaba de començar. Per això Andorra ha començat a adaptar-se per rebre de la millor manera el turisme xinès, ja que les exigències d’aquest disten del rus ric. El xinès ric estima el luxe però encara s’estima més  el joc i la prostitució. Per aquest motiu hi han vàries llicències en marxa per obrir centres lúdics (pot ser el  xinès ric demanarà una limusina per anar al futur Barcelona World?) i també per aquest mateix motiu, sembla ser, que el número de permisos de residència de dones  letones ha augmentat significativament. Li pregunto el perquè de les letones, i em respon, tractant-me poc més que d’ignorant, que la dona letona és la dona més bonica d’Europa, que són atractives, règies i llestes,...i solteres, en fi la dona més preuada, també pel xinès ric. Nota: les dades no han estat comprovades, transcric únicament, la informació verbal que se’m va facilitar en una conversa informal. Tampoc valoro  el tema èticament: vivim al món que em sabut fer.

HISTÒRIES DE TURISTES A ANDORRA

Viatjo amb un andorrà. Anem xerrant de tot i de res. El trajecte és llarg i la conversa presenta múltiples derivades. En un moment donat m’explica el que ell ho classifica com un problema típic del comerç de luxe a Andorra:  un rus ric entra en una joieria andorrana, demana dos rellotges de luxe d’una marca determinada, coneix del que parla, i en detalla les prestacions específiques que vol que tinguin els dos rellotges. El joier no els  té a la botiga, però després de fer una consulta al seu proveïdor, diu que els pot tenir l’endemà. L’endemà a l’hora convinguda el rus entra a la joieria. Cada rellotge val uns 250.000 €. El rus ric paga amb targeta visa l’import dels dos rellotges i el joier els hi entrega. Al cap d’unes hores el rus torna a entrar a la botiga. Enfadat li diu al joier que els rellotges que li ha venut no tenen les prestacions que ell li havia demanat. Comproven conjuntament les funcions i efectivament el rus té raó. Llavors el joier li anul.la la transacció visa per l’import cobrat pels dos rellotges però li descompte la comissió bancària de 13.000 € que li cobrarà visa al joier. El rus ric no ho accepta de cap de les maneres ja que entén que l’error ha estat del joier per entregar-li un rellotge sense les prestacions exigides. El rus es veu que li ha posat una demanda judicial internacional i, a hores d’ara, el joier porta gastats  bastant més de 13.000 € en la seva defensa. Lògicament visa no li ha retornat els diners. L’impune negoci bancari és un fàstic... aquí i Andorra!

SÓN 100.000 KM QUE NO HAN PASSAT...

...l’espai igual que el temps, el temps igual que l’espai. Encara que els nostres instruments de mesura ens enganyin tossudament, el temps i l’espai no passen: simplement són. De la mateixa manera que la distància entre Barcelona i Solsona és la que és, el temps entre la meva joventut i la meva vellesa és la que és. El rellotge igual que el compte kilòmetres. Són 100.000 km que no han passat... l’espai igual que el temps, el temps igual que l’espai. Encara que els nostres instruments de mesura ens enganyin tossudament, el temps i l’espai no passen: simplement són. De la mateixa manera que la distància entre Barcelona i Solsona és la que és, el temps entre la meva joventut i la meva vellesa és la que és. El rellotge igual que el compte kilòmetres. Són 100.000 km que no han passat... l’espai igual que el temps, el temps igual que l’espai. Encara que els nostres instruments de mesura ens enganyin tossudament, el temps i l’espai no passen: simplement són. De la mateixa manera que la distància entre Barcelona i Solsona és la que és, el temps entre la meva joventut i la meva vellesa és la que és. El rellotge igual que el compte kilòmetres...

BONA PRÀCTICA 4: CARAMEL DE CEBA

És un fet evident que el món està ple de virus terribles que han vingut a aquest món a infectar-nos amb faringitis malignes. Essent els virus depredadors insaciables com són, no dubten en escollir les presses  més dèbils, entre les quals, sense cap dubte, m’hi trobava jo. El coll havia esdevingut amb l’edat un dels elements més vulnerables del meu organisme. L’atac víric contra la meva persona reproduïa perfectament la mítica Batalla de Yavin, quan l’Aliança Rebel ataca el centre de comandament de l’Imperi Galàctic, just en el moment en que, in extremis, Luke Skywalker conduint la seva nau per una estreta canal de ferro, efectua, només guiat per la Força, un tret encertat que entra per l’estreta obertura de l’únic punt feble de l’Estrella de la Mort, moment en que aquesta explota descomunalment en només uns pocs segons, precisament just en l’instant en que una lleu percepció física de punxada interna a l’interior del meu coll, m’indica que he estat infectat irremediablement per un virus terrible. Ser capaç de tenir consciència d’aquesta percepció física de punxada interna és clau per respondre l’atac maligne a temps, si hom no visualitza l’atac, el pas del temps, irreparablement, jugarà a favor de l’agressió viral i hauràs de conviure amb una fotuda faringitis aguda. La Bona Pràctica consisteix en agafar immediatament a la percepció de la punxada (la primera punxada per insignificant que pugui ser) un tros de ceba crua i posar-te’l a la boca a manera de caramel (de ceba! – lògicament). El caramel ha de romandre hores i hores dins la cavitat bucal... de fet acostumo a dormir, tota la nit, amb un tros de ceba a la boca. Llepar la ceba desencadena un mecanisme pel qual el sistema inmunològic humà crea una camp magnètic invisible capaç de foragitar l’atac "galactico-viral".  Només hi ha un petit inconvenient... el camp magnètic protector té un petit efecte secundari (res és perfecte en aquest món!), ja que l’alè de ceba no acostuma a agradar als qui t’envolten.