BON DIA BERRUGA!

La meva filla, l’estiu passat, pel seu aniversari, va dir que li feia molta il·lusió tenir una tortuga. Vam unificar tots els regals familiars (perquè la veritat és que l’animal val el seu pes en euros) i així fou com la senyora “BERRUGA” entra a formar part de la família. Viu al terrat, es passeja, pren el sol, amaga el cap a qualsevol racó, salta la mànega, menja i sobretot caga. És una animal més aviat avorrit. Ni es relaciona ni interactua massa amb ningú menys amb la meva filla. Bé, és ella qui interactua amb la Berruga. Quan va entrar la tardor, va reduir la seva ingesta d’aliment, era normal, era la preparació per a la seva letàrgia hivernal. Al cap de pocs dies es va soterrar dins d’un caixó de terra que li vàrem acondicionar. La meva filla es va entristir però va entendre que la vida de la Berruga comporta dormir uns quants mesos seguits. La meva germana fa anys que té la Closca. La Closca és també una tortuga russa Per precaució li vaig demanar a la meva germana que el dia que la Closca es despertés, m’avisés. Divendres dia 8 de març la meva germana em va enviar un “WhatsApp” a les 13h48’: “La Closca ha tret el cap”. “No ha menjat res, però s’ha desenterrat”. “Deu venir el bon temps!”. Divendres acostumo a dinar a casa. Només arribar vaig pujar al terrat. I sí, efectivament, la berruga també estava desperta. Vaig respondre a la meva germana el següent: “Acabo d’arribar a casa. He anat a veure la Berruga. Està bruta de terra, estàtica però desperta. Gràcies per avisar!”. Des d’aquell dia, no puc evitar, dins de la meva ignorància zoològica, meravellar-me per aquest automatisme del món de les tortugues que ha fet que es despertessin simultàniament el mateix dia les dues tortugues. Agrairé a qualsevol expert que vulgui ensenyar-me el perquè d’aquest misteri de la naturalesa,...mentrestant, com a bon humà, si no us sap greu, ho atribuiré a Déu.

BUFANDES I MITJONS

Ara que s'acaba l'hivern, he arribat a la conclusió de que els fabricants de bufandes són molt millors que els de mitjons. No ho dic endebades. El pas dels anys m’ha dotat de dos indicadors irrefutables prova del meu envelliment. El primer és el fred als peus. Ja fa uns quants hiverns que tinc fred als peus. Assegut al sofà de casa, a la cadira de l’oficina,... em faig conscient de com lentament els fred envaeix els meus peus. Ho fa com l’onada mulla la sorra però a una velocitat molt més lenta. Comença per la punta dels dits fins a embolcallar tota la planta. Lent però imparable. Quina penetració gelada més desagradable. He buscat desesperadament una solució calenta. He arribat a entrar en una botiga d’un poble del pre-Pirineu, on ser del cert que a l’hivern fa fred, només per intentar trobar uns mitjons que escalfin,...una vegada la senyora botiguera em va acabar convencent dient-me .-... agafi aquests que són els que el meu marit portava quan treballava a la fàbrica!...-. Res, tampoc van funcionar. L’altre evidència de l’envelliment és el coll. Si no porto el coll tapat tinc fred. Admiro, per molts motius, aquestes noies que van ben escotades a ple hivern,...jo si fos femella, aniria amb el pitram ben tapadet. Això ha fet que tingui, a hores d’ara, un fantàstic estoc de mocadors i bufandes. Però a diferència dels mitjons, puc afirmar contundentment que les bufandes si que escalfen. La sensació d’acolliment d’una bufanda és similar a la dels llençols del teu llit un matí de diumenge de gener. Per tant amb el coll calent i els peus freds escric una petició formal perquè els fabricants de mitjons apliquin els “know-how” dels “bufanderos” en la fabricació de mitjons, i aconsegueixin el perfecte mitjó d’hivern. Jo els hi seré un client fidel, content  i calent.

AVUI COMPARTIRÉ AMB ELS LECTORS UN SECRET!

Sortir de casa. Decidir baixar caminant per les escales fins al carrer. Descobrir una rajola del sòcol de la paret de l’escala caiguda. Mirar-la i ser-ne conscient. Deixar passar els dies. Seguir baixant per l’escala i comprovar que la rajola segueix precipitada en posició horitzontal damunt el paviment del terra. El següent cap de setmana agafar ciment i sorra, pastar-ho amb aigua, fins aconseguir fer morter. Agafar la paleta, empastifar maldestrament la rajola i la paret. Enganxar fent pressió la rajola contra la paret en posició vertical, donant de nou continuïtat al sòcol. Netejar el morter sobrant. Veure que la rajola és feliç fent de sòcol. De cop adonar-me que he col·locat la rajola al revés i que en la nova posició adoptada, queda visible una ratlla vermella que el paleta originari va dibuixar per poder-la tallar a mida. Acceptar l’error i decidir que es queda així. Apuntar al calendari de l’ "outlook" del meu ordinador el dia d’aquest acte: 8 de març de 2003. Apuntar-ho com apunto els aniversaris. Veure cada 8 de març que la rajola segueix dempeus. Sentir-me feliç cada 8 de març de la feina ben feta i perdurable.Cel.lebrar el 10è aniversari d'aquest fet compartint el secret amb els poquíssims lectors d’aquest blog. Esperar l'agraïment dels lectors davant la meva generositat, per deixar de ser la única persona al món  que coneix el secret del perquè de la visible ratlla vermella de la rajola del sòcol de la meva escala, i donar-vos així, el goig de cel.lebrar-ho els futurs 8 de març de la vostra vida.

“NOCHES DE TALENTO”

Quan era petit vivia apassionadament un somni recorrent que  sempre acabava quan apareixia la bruixa amb una piruleta emmetzinada que em volia fer llepar, moment, en que jo em despertava agitat. Després, durant molts anys no he estat conscient de somniar: no somniava. Però fa dos anys que visc més de nit que de dia. Primer somniava de tant en tant, i de fet he transcrit alguns dels meus somnis en aquest bloc, aquells que he pogut fixar quan m’he despertat, sempre molt  motivat per aquesta il.lògica lògica nocturna. Però tot aquest món fantàstic sota les meves parpelles ha anat “in crescendo” d’una forma exponencial. Cada nit, el meu ritme de vida entre els llençols és trepidant (....i no parlo de sexe!). Fins a quatre o cinc somnis diferents encadenats. Somnio incansablement fins quedar rebentat. Ja no puc transcriure els meus somnis, són inabastables, n’hauria de fer una tria, i no tinc temps. Preocupat, i cansat de no dormir tranquil, he anat al metge. No t’amoïnis, és la teva vàlvula d’escapament, m’ha dit, l’alliberació de la teva consciència, deixa que flueixi la teva ment damunt del coixí, es bo que les tensions del dia tinguin una sortida, encara que sigui de nit. Conclusió: si els pets són el crit d’alliberació de la merda oprimida, els somnis són l’alliberació de la consciència aterrida. I així estem: gaudint d’aquestes “noches de talento”.