BONES PRÀCTIQUES 8: SAQUET PELS ULLS

La mirada és una experiència fonamental de la comunicació. Deia Sartre que quan notem la mirada dels qui ens mira, sentim que estem davant d’un altre subjecte, d’una altra consciència, de la presència de l’altre. La mirada que ens mira ens fa sentir. La mirada és per definició profunda i atenta, i sol ser relativament breu. En canvi mirar és diferent. Miro sense ser percebut. No hi ha cap comunicació ni tampoc cap esforç. Miro sense atenció. Però la modernitat ha comportat certs hàbits que ens obliguen a mirar atentament d’una forma dilatada en el temps. Per exemple quan anem al cinema , quan som davant la televisió, treballem a l'ordinador o quan conduïm massa estona. Uns ulls fets a l’antiga com els meus no estan preparats per aquesta vida moderna. Haver de mirar atentament una estona llarga em fatiga els ulls. No m’agraden les pel·lícules perquè acabo amb els ulls cansats i irritats, vermells com un tomàquet, i el malestar fa que pocs cops em compensi la història que m’han explicat. I la bona pràctica 8 és ideal pel descans dels ulls. Vaig fer-me fer per les mares un sac de tela de cotó i el vaig omplir d’arròs i d’espígol. Quan m’estiro al llit abans de dormir, agafo el saquet, i me’l poso damunt dels ulls. El pes dels grans d’arròs fan que el saquet s’adapti a les cavitats oculars i exerceixi una lleu pressió sobre els ulls que esdevé plenament relaxant. El massatge em tonifica els ulls. L’ endemà... la meva mirada torna a ser d'allò més interessant!

STOCKOUT

Feia setmanes que ho veia a venir. De divendres a divendres se’m confirmava la meva por. Primer fou només un dubte, després una certesa. La permanència al llarg de quasi tres anys podria fer pensar que una  temuda sequera  temàtica n’era la causa, però aquesta explicació, tot i que parcialment vàlida, no s’ajustaria a la realitat dels fets. Els motius inspiradors mai falten però bé és cert que arriben quan arriben, de forma desordenada, a batzegades, ara dos de cop i més tard, no hi ha res a dir. Però el dia a dia arrossega exigències que jerarquitzen les activitats que un ha de, pot, vol i desitja fer. És per això que des del primer dia vaig tenir clar que m’era del tot necessari treballar sota un estoc de protecció per evitar el possible stockout. Hi així ha estat fins avui que he inevitablement he trencat l’estoc. Angoixat per no poder servir la meva comanda setmanal, absolutament obligat per les circumstàncies, escric aquest article d’emergència, per poder complir amb la meva auto-obligació de publicar cada divendres un article en aquest bloc.

CASTILLO I BERGOGLIO

Assisteixo a una xerrada de José María Castillo ex-jesuita. M’agrada que un home gran em parli com parla de l’església catòlica. Afirma que si Jesús és important és perquè  va canviar la religió sagrada per la religió humana. Mentre que la religió sagrada es fonamenta en tres pilars: el dogma (el conjunt de creences que controlen la forma de pensar), la llei (el conjunt de normes que ens diu que es pot fer i que no, i que per tant controlen la forma d’actuar) i els rituals (les accions sagrades que ens justifiquen), en canvi, la religió humana es basa en l’ètica i demana que la nostra conducta sigui de bondat en relació a les altres persones. La religió sagrada ofereix la salvació en una altra vida al qui compleixi amb els seus mandats o la perdició total a qui no en faci cas. La religió humana ens salva en aquesta vida, ajudant-nos amb bondat, entre nosaltres. Afirma que aquest fou l’exemple que  Jesús va donar amb la seva vida, que Jesús mai va aixecar cap temple ni va construir cap església, senzillament, anava pels carrers ajudant els altres, fins el punt que, sovint, el que més ens dificulta, avui, la comprensió de Jesús és, precisament, la religió sagrada que fins ara ha practicat el Vaticà. Finalment conclou que hem estat condemnats a viure en la mala consciència veient tota la bondat que falta en aquest món, però que una nova esperança ens arribat, i parla obertament nou Papa, Jorge Mario Bergolio, i penso que tant de bo tingui raó. Quan marxo m'acomiado d’ell i li dic que em fa feliç veure com, un home que ha viscut 84 anys en aquest món, creu tant fermament  en un nou futur.

RÈQUIEM

Hi ha estris que t’acompanyen quasi tota una vida, i quan arriba l’hora dels adéus, mai resulta fàcil. El meu pare s’afaita amb brotxa i tenia una maquineta d’afaitar de carcassa metàl.lica. Comprava caixes de fulles que anava reposant a mesura que s’anaven desgastant. Jo vaig limitar-me a seguir el seu exemple, tot i que ja no hi havia maquinetes metàl.liques i des del principi vaig haver d’optar per la típica Gilette Blue II d’un sol ús. Quan vaig marxar de casa vaig comprar la meva pròpia brotxa d’afaitar. Vaig tenir clar que l’estri en qüestió el volia fet amb pèls de teixó units a un bon mànec de fusta. Me’ls vaig gastar. Durant més de vint anys ha estat la meva estimada brotxa que, quasi a diari, cada matí, m’ha acariciat dolçament la cara. Però els anys no passen en va i ahir me la mirava amb "carinyu" i la seva vellesa m’era palesa. Era evident que ella ja no era qui fou temps ençà. Avui m’he comprat una nova brotxa i altre cop me’ls he gastat perquè no hi cap al meu cap renunciar al massatge matinal de qualitat. Em sap greu per la vella brotxa constatar que  l’escuma que fa la meva nova brotxa torna a ser rica, humida, constant i regular, ben hidratant, capaç d’oferir-me un afaitat suau que ara m’adono que feia anys no sentia. Trist... només demano un prec per la seva difunta ànima.