JOAN CLOP: CORDER D’AVIÀ

Anem a buscar el meu fill mitjà que ha estat sota els peus del Pedraforca vuit dies de campaments amb el cau. Mentre esperem que arribin, a la Plaça Major de Gòsol hi ha una fira d’artesania. Hi ha uns corders que em sorprenen. Em sorprenen perquè mai havia vist fer cordes. Em sorprenen perquè l’enginy humà, quan n’hi havia,  era immens. M’expliquen que el seu besavi era corder, però que l’avi i el pare no ho varen ser. M’expliquen que ells de petits havien vist aquest artefacte a casa, guardat , però que mai l’havien vist funcionar. M’expliquen que quan van passar un mal moment econòmic van pensar que potser es podrien fer les cordes que necessitaven per a pagès ells mateixos, i que van decidir provar-ho Que havien dedicat temps a restaurar-la però encara més temps a aprendre com d’ella en podien sortir de nou cordes en bones condicions. Que això no va ser ni a la primera ni a la tercera,...però que finalment van entendre com funcionava. M’expliquen com havien, poc a poc, anat solucionant els petits problemes que s’havien trobat, com per exemple, l’ús d’un rosca boja en el cinturó de qui subjecte la corda mentre es va teixint,... Vaig gaudir de la saviesa humana, de les ganes de superar-se, i vaig pensar que tanta tecnologia estranya com tenim ara ens fa més i més estúpids, i més i més depenents, més ignorants. Que si mai se’n va la llum no sabrem fer ni una senzilla corda, i que mantenir aquests coneixements i la destresa per dur-los a terme, esdevé la nostra obligació. Que abans, allò que l’home feia, s’entenia i que ara, no n’entenem ni un borrall. Al menys jo!

OPERACIÓ VORAL

Durant els primers dies dels mes de juny d’aquest any, el Conseller d’Interior Felip Puig de cYu va esmerçar-se molt en difondre pels mitjans de comunicació l’ “OPERACIÓ VORAL” (quin nom català més escaient!) per acabar amb la permissivitat del nostre país amb l’exercici de la prostitució en l’espai públic. No em sembla malament,...penso que aquestes noies haurien de guanyar-se la vida, si volen prostituint-se dignament, repeteixo, sempre que ho facin per voluntat pròpia,...i que per higiene i seguretat, caldria que l’oferta dels serveis sexuals no fos en carreteres sino en locals habilitats a tal ús. Penso que l’ única manera de treure de la marginalitat aquestes persones és legalitzant i regulant la prostitució a tots els efectes. No obstant la hipocresia social segueix regnant a casa nostra.  Cada dia per anar a treballar passo per la “carretera de les romaneses” (la que porta de la C-31 a Viladecans). El nom ve de vell, perquè les noies, que allà exercien la prostitució, suposo, eren d’origen romanès. En desconec la seva procedència,...però cada dia de cada dia hi son,... dedueixo que es deuen guanyar mínimament la vida. Fins aquesta setmana no havia apreciat cap conseqüència de l’aplicació de l’”OPERACIÓ VORAL”, però aquesta setmana, les noies no estaven al peu del voral,...s’havien retirat uns metres (de 10 a 15 m) cap al interior dels camins de terra que entronquen amb la carretera,...segueixen estant destapades, ara que el sol d' estiu escalfa, i segueixen  perfectament visibles. Suposo que el conseller treurà pit: les noies ja no estan en el voral! Segur que el protocol d’actuació dels Mossos d’Esquadra els indicarà explicar a les noies que se’n retirin uns metres enrere que així estaran més maques i no les multaran. La veritat és que la política, tal com es practica des de ja fa uns quants anys, per polítics sovint poc qualificats, no vocacionals, sense empatia cap a la població que els ha escollit, insensibles i amorals, és cada dia  més absurda i llunyana. Si no ho pot arreglar que calli, però si parla, que ho arregli de debò!.

SOMNI DEL 3 AL 4, i DEL 4 AL 5 D’AGOST DE 2012

Somni del 3 al 4: Vaig amb tota la família a casa uns amics  dels meus fills que viuen, en el somni,  a les afores d’un poble, en una zona tipus urbanització on només hi ha quatre cases. Resulta que en el somni, el nostre amic té quatre germans, i que cada casa pertany a un dels germans. No sabem quina és la seva casa. Parem el cotxe a la primera casa. Truquem al timbre de la porta però ningú respon. Un dels meus fill em diu que la porta del garatge està oberta. Entrem pel garatge, obrim una porteta, i entrem a una cuina. Allà hi ha un senyor d’uns seixanta anys assegut davant d’una taula. Està “triant espàrrecs blancs”. El fet no m’estranya perquè els espàrrecs són un producte típic d’aquella terra. Tots contemplem el goig que fan aquell escampall d’espàrrecs damunt la taula. Quan em fixo millor,els espàrrecs tenen més l’aparença de ceballots  o de porros. El senyor gran, mentre pela els espàrrecs, ens diu que el seu germà (el nostre amic) viu precisament a la casa del davant. Li insinuo si podríem comprar-li un d’aquells manats d’espàrrecs triats,... em diu que aquells són seus, que si el seu germà en té i els vol vendre per ell farà. Sortim al carrer.  Truquem a la porta de la casa del davant. Ens obra la porta el nostre amic. Llavors li ensenyem un telèfon smartphone que ens acabem de comprar, li demanem si ens pot ajudar a descarregar-nos una aplicació perquè fa estona que ho estem intentant però no ens en sortim. L’amic agafa el mòbil, toca quatre tecles i ens diu que ja està. Obro l’aplicació. És un calendari. Descobreixo que l’hem cagada,  l’aplicació instal.lada, a l’atzar, escolleix un dia del calendari, quan arribi aquest dia que no podem conèixer de cap manera,  s’activarà un mecanisme d’autodestrucció. Em desperto amb la incertesa de no saber quin dia és l’escollit. Són les 5h 45’. Ja no aconsegueixo adormir-me més. Somni del 4 al 5: Navego per un riu molt ample damunt d’un rai. La forma del rai és perfectament quadrada, amb els troncs ben lligats i amb un timó centrat en un dels costats. Damunt dels troncs hi ha molts embalatges. Navego dret, i  amb una mà agafo el timó. Cada cop hi ha més onatge, el rai es belluga nerviós, i de seguir així, em cauran  els paquets a l’aigua. Com que no puc deixar anar el timó, només em queda un mà lliure per intentar salvar la càrrega. Em passo tota l’estona sacsejat per la corrent, amb una mà fixa al timó i fent estiraments amb tot el meu cos per intentar evitar amb l’altre mà que em caigui res al riu. Estic tota l’estona patint per mi i per la càrrega que transporto. Tinc la sensació que això no s’acabarà mai. De fet, cada cop em sento més esgotat, i veig que aviat no podré aguantar més. Em desperto, són dos quarts de dues. Nota: l’endemà, a la Llosa del Cavall, lloguem uns kayacs  amb uns amics. A l’embarcador hi ha un rai quadrat igual que el que he somiat. Els nens passen una bona estona tirant-se de cap a l'aigua del pantà des del rai.

L’ENYOR DE L’EMIGRANT

L’altre dia vaig sopar amb aquell amic que ja fa quasi un any va emigrar a treballar a Àustria. Vam sopar tranquil·lament, però a l’hora de les postres, nerviós, com si d’una confessió es tractés, de la butxaca més pròxima al seu cor, es va treure un grapat de postals històriques de l’España profunda. Els motius de les postals eren tots ells castíssament españols: “el puerto de Cartagena, Benidorm, la plaza de toros de Madrid, el estadio Santiago Bernabeu, la Virgen del Rosario Coronada Patrona de Cádiz, una estampa típica andaluza" en el revers de la qual, amb lletra de pal majúscula, hi havia escrit "ESPAÑA ES DIFERENTE",...no ho puc negar,... la meva sorpresa també va ser majúscula, qui la vist i qui el veu!. Estampa típica andaluza Portava totes aquestes postals peninsulars amb ell, es sentia com un autèntic emigrant español de temps pretèrits en terres germàniques. Les notícies que rebia d’España des d’Àustria estant, eren (i són) extremadament desesperants. Preocupat nord enllà remirava  diàriament les postals sense entendre què se n’havia fet "de una tan grande y libre”.  Lluny de perdre la calma, el vaig tranquil·litzar. Li vaig dir que España tira molt i que se'n sortirà,...però que pot ser aviat caldrà acabar tirant-la. Poc a poc  va anar afluixant-se, i quan vàrem marxar del restaurant, content d’haver ajudat a un amic, les postals quedaren esteses damunt les estovalles.