VAGA GENERAL

Avui hi ha vaga general. Avui el meu passeig dunar no ha estat solitari. Avui he detectat un increment notable de banyistes,...de moment semivestits, encara no fa prou calor. Em sap greu pel conill que la gent hagi decidit manifestar-se a la platja.

NO ERA UNA BANYISTA DESVESTIDA!

Avui caminava de tornada amb el vent de cara pel passeig dunar que us vaig descriure el 2 de març en aquest bloc. Respirava conscientment, volia gaudir del moment, volia viure l' "ara i aquí" plenament. I el present m’ha fet un regal. Pot ser hauria estat un bon regal una banyista desvestida,...però hagués estat massa poc original. El regal que he tingut ha estat molt millor. L’he tingut a cinc metres uns quants minuts,...s’estava aparentment en alerta tranquil·la,...fins que, un ciclista amb presses ha passat pel nostre costat,...i ell, desconfiat, s’ha esmunyit sota els taulons de fusta del paviment. On s’amagarà després de Setmana Santa quan la calor infecti la platja de regals desvestits?

SOMNI DE LA NIT DEL 15 AL 16 DE MARÇ DE 2012

És un somni neguitós que m’ocupa tota la nit. El primer que recordo és estar jugant un partit de futbol sala. Sóc jo l’únic protagonista i no identifico els meus  companys ni la gent de l’equip contrari. Quan acaba el partit (en desconec el resultat) sóc l’últim a sortir del vestuari. A fora ens espera un gran cotxe americà que ens ha vingut a recollir, la carrosseria és de color beix amb unes franges al latera en sentit longitudinal de color torrat. Com que sóc l’últim m’han deixat el lloc del seient de l’acompanyant del conductor. Quan entro al cotxe miro cap a l’ interior: és immens, a cada filera hi ha tres passatger, el fons no s’acaba i està ple de gent. La fila del davant també és de tres places però la del mig està ocupada per una cadireta de nen petit posada d’esquena al sentit de la circulació. Em fixo amb el conductor, qui resulta ser el pare del gerent d’una empresa competència de l’empresa on treballo (vull dir on treballo realment en el món que visc  quan estic despert).Em diu que la cadireta és pels nets. El cotxe arrenca lentament. Em fixo amb el morro del vehicle: és enorme... un espai l’ocupa el motor però hi ha una prolongació  del morro que fa que s’allargui més i que pràcticament estigui a tocar del terra, aquest afegitó està fet amb poliester,...penso que no s’escau gens amb les característiques del cotxe, que allò és molt “cutre”, però l’avi conductor em diu que  mai rasca amb el morro la calçada, i que aquell cotxe és un Bentley, i que per tant no es trenca mai. Em desperto són les 4h 23’, pixo i m’adormo. Recupero el fil del somni. Passegem amb el cotxe americà pels carrers estrets d’un poble petit de cases baixes. El passeig és pura fanfarroneria, els veïns ens miren, i tinc la sensació de ser un fatxenda pretensiós o un cacic d’una càrtel de la  coca colombiana. El cotxe para davant les instal.lacions de l’empresa de la competència. El gerent i el director tècnic ens esperen a la porta d’entrada. Ens ensenyen l’empresa com a bons amfitrions orgullosos del seu poder. Quan arribem als laboratoris quedo impressionat de la gran quantitat de recursos que hi tenen invertits. Sense cap mena de dubte allà hi ha els aparells del sector més avançats tecnològicament. Penso que com pot ser que ells estiguin tan ben equipats, i ho comparo amb la precarietat de l’empresa on treballo. El gerent diu que aquella sala és la nineta dels seus ulls perquè la seva empresa creu fermament en la investigació. Mentre el gerent xerra el director tècnic m’agafa per banda i em diu que com que a mi m’agraden els bonsais em vol ensenyar una cosa molt especial. M’aparta del grup i damunt d’un dels taulells del laboratori hi ha una planta que té tot l’aspecte d’una orquídia. No obstant les flors són molt petites quasi imperceptibles en comparació amb les amples fulles. Me la miro amb cara d’incredulitat, sense trobar-li res d’especial. Ell em diu que és el bonsai més preuat del món. Em diu que com que jo no tinc un mòbil d’ hiperlent no ho puc apreciar, i m’allarga el seu mòbil d’ hiperlent que jo efectivament no coneixia. Ell en pressiona una tecla i llavors es desplega de dins del telèfon un accessori en forma de lupa. Miro la planta a través del mòbil d’hiperlent i les flors esdevenen immenses en relació a les fulles, i la veritat sigui dita, davant dels meus ulls, esclata una orgia càlida de colors rosats i blancs espectacularment intensa. M’ha captivat i m’hi entretinc. Penso que és una meravella,... però em resisteixo a acceptar  que aquella planta sigui un bonsai,  i en canvi, estic convençut de que es tracta d’una fabulosa orquídia. Quan aixeco la vista del mòbil d’hiperlent em desperto, son les 6h 23’, d’aquí a set minuts em sonarà el despertador per anar a treballar.

BIBLIOTEQUES IMPROVISADES

Trona el dosificador de la cafetera contra la caixa del marro, i dos “clecs” de cafè molt fan esbufegar el vapor àrid contra la tassa. M’adono de les veus amorfes dissonants de l’entorn: ara domina el gaig d’una iaia i després aquella garsa rondina a la seva filla. Hi ha un corb que demana un tallat mentre el destorba la trucada imperfecte del seu “iphone”. Assegut a la taula de la cantonada tanco el llibre que havia vingut a llegir; del plat, rosego les engrunes  que ha fet la crosta de la coca i empasso l’últim glop tonificant abans de marxar. El bar no és un bon lloc per llegir. Passejo pel parc nu del verd fins trobar un banc romàntic on seure. Aquest hivern cueja la seva finitud i m’escalfa un sol suau d’escuma. Fills cridaners m’encerclen per tot arreu, però dins d’aquest espai obert no em molesten, i la lectura flueix lleugera. Llegeixo fins que ella em fa alçar la vista: s’està perfectament alineada entre les línies llargues dels vells plataners i la vall del meu llibre. Les lletres del seu llibre es donen a la claror mentre les seves cames creuades aterren amb un peu de puntetes. No havia previst aquesta presència silenciosa tan incòmode que fa que el parc tampoc sigui un bon lloc per llegir.

MÉS ENLLÀ DE LES TRES PEDRETES

Tinc una bona col.lecció de pedres guardades a casa. M’agraden les pedres, …sempre m’han encisat. Em produeixen una certa atracció magnètica. Les pedres són humils, belles i amb caràcter. És estrany no tornar d’una passejada per la natura (camp, bosc, excursió,…) o per una  ciutat estrangera, sense una pedra a la butxaca. De la pedra m’agrada tot: el tacte, ara fred ara càlid, el color, ara mate ara tot llum, la forma sempre capritxosa, caòtica i humana, el seu pes sospesat per la mà que aguanta el canell …i sobretot m’agrada fixar-me en els seus detalls: aquell forat en aquell punt, l’explicació del qual se m’escapa però que m’agrada reconstruir amb  mil suposicions imaginades, aquell esquitx tacat de blanc, o d’ocre, que fou per la casualitat d’estar en el lloc apropiat en el moment exacte,…aquella pàtima llisa trencada per una irregularitat abrupte en el seu extrem que esdevé del tot il.lògica, aquella cara tan plana,llisa i suau amb què em frego la galta buscant sensacions  dolces, … trobar aquestes particularitats en una pedra em produeix una gran satisfacció,…i per això les agafo amb la mà i me les poso a la butxaca, perquè  quan una pedra s’agafa amb la mà, ja no es pot deixar anar, perquè una pedra fora de la mà ningú sap a on va,…(i no m’agradaria que ningú hi prengués mal!). Però encara hi ha un aspecte més potent en les pedres: el seu misteri sòlid. Les pedres guarden l’únic misteri sòlid que conec. Venen del més enllà (són el més semblant al  Buzz Lightyear en aquesta terra!), i des de petit en venero la seva saviesa,…davant d’una pedra no puc deixar de pensar que ella ja hi era quan jo ni tan sols existia, ni jo ni els meus pares, ni els meus avis,….Les pedres tenen molts i molts anys. I davant de la vellesa només pot haver-hi respecte. Respecte al savi. Respecte al qui coneix més que tu. Penso en aquella pedra del camí que jo ara  trepitjo i que ha estat trepitjada per altres persones durant tants milers d’anys,...penso en les pedres que guarden la casa on han crescut tantes famílies, penso en la pedra que viatge pel  riu i ara ja s’ha fet còdol…. i penso en que en tenim sort de què hi hagi elements perennes a la natura com les pedres  perquè podran explicar ( a qui les entengui) qui fórem, quan ja vells, i a les tres pedretes, traspassem.

PASSEIG DUNAR

L’empresa on treballo no és estranya a la crisis, i una de les mesures presses ha estat deixar de pagar els dinars als seus treballadors. Tenir el dinar pagat, volia dir que els qui ens trobàvem aquell dia a la nau, al migdia,  caminàvem en processó fins al centre del poble fent-la petar. Dinàvem de menú i com que l’horari no és molt estricte, si hi havia tema i interès, s’allargava el cafetó amb la tertúlia. Ara, això s’ha perdut. Cadascú s’ha buscat la vida per dinar. Hi ha qui es porta la carmanyola, hi ha qui segueix anant a dinar al poble, hi ha qui fa entrepans al bar de la zona industrial,...el grup s’ha dispersat. Aquesta és la part negativa: s’ha reduït la relació social entre nosaltres. No obstant, també existeix la seva cara positiva: jo sóc dels qui acostuma a portar el dinar fet a casa  i alguns dies, no coincideixo amb ningú, i per tant, dino sol a l’oficina. Dinar només amb mi, no em sap greu. En aquest sentit m’agrada la solitud,...fins el punt que quan no la tinc l’acabo buscant. A vegades dino llegint el diari, però d’altres dino i prou, i llavors aviat tinc fta la feina, i llavors tinc necessitat de sortir a caminar. De Primer vaig caminar pel polígon, eren passejades tristes i desoladores per carrers amples de voreres aixecades, naus buides en venta o lloguer i solars erms, amb herbassars desordenats i deixalles abocades. Després passejava pels carrers del poble: és un poble dels anomenats dormitori on la gent treballa tot el dia a fora i torna al vespre perquè en una època pretèrita algú els hi va explicar que allà hi havia una gran qualitat de vida. Passejar per una rambla buida sense activitat és avorrit i el cap no para d’imaginar,...fins i tot acabes creient que la guerra ja ha esclatat. Però fa dues setmanes se’m va ocórrer anar cap a la platja i descobrir el passeig marítim i la veritat és que el passeig ha esdevingut necessitat. Notar l’esbufec del ventol salat a  les orelles mentre respiro la salabror de l’aire és un plaer. Trepitjar camins de sorra irregulars compartits amb footingueros i cotxets de nens petits arrossegats per mares, pares o avis és una felicitat. Contemplar com s’ha construït un passeig marítim que armonitza la traça humana amb la restauració ambiental del sistema dunar litoral del mediterrani és un encert. Acompanyeu-me qualsevol migdia de cada dia i gaudiu de la tranquil.litat sensorial d’una vegetació àrida, maltractada per la sal i el vent, unes vides que busquen la protecció  sota les dunes mentre lluiten per colonitzar, tossudament, la sorra monòtona que aviat envairan els banyistes desvestits.