ANUNCI DE MAL TEMPS

M'agrada l’anunci del mal temps.  L’anunci del mal temps té el seu propi protocol. Aparentment el dia s’ha aixecat assolellat, tranquil, serè,...en definitiva avorrit. No obstant hi ha alguna cosa en mi que no és igual que abans. La manera fenotípica en que s’expressa la cosa no és constant, però sempre fa acta de presència. Uns dies pot ser un lleuger mal de cap tonto, altres dies un petit dolor a l’esquinç antic del meu peu dret o una picor pessigollosa a la ferida que em vaig obrir al interior de la cuixa esquerre, quan de petit, se’m va rebentar una ampolla de vidre de coca-cola, altres cops un increment lleuger de les blanques escames cabelludes,...tots els signes poden ser vàlids si arrosseguen  un pressentiment interior somort. Aquest pressentiment és el de la plena convicció de que les forces poderoses de la mare terra s’estan movent al meu voltant. Ser que per molts sonarà  llunàtic,...però aquesta és la sensació que tinc: de forces no humanes en moviment. No acostumo a fallar. Al cap de poques hores la claror del dia esdevé a cada pas, cada cop més i més esmorteïda. Dalt del cel apareixen les primeres taques blanques que poc a poc esdevindran teranyina estriada i finalment nuvolositats voluptuoses. El colors de la natura perden la seva calidesa: del verd viu dels arbres,... al verd negre apagat; del blau d’estiu de la mar,... al blau fosc violeta trencat per la bromera bruta. En aquest moment, l’anunci del mal temps és evident. Arribats aquest punt, no puc evitar sentir-me feliç. M’agrada l’arribada del mal temps. M’agrada gaudir dels canvis que provoca a la naturalesa. M’agrada cordar-me la cremallera i aixecar-me les solapes de l’abric per sortir urgentment a passejar. Passejo amatent als canvis del paisatge. M’agrada notar el pronunciament de les olors de la terra. Però el què més m’agrada és el vent creixent. El vent fa evident que les forçes de la terra han arribat. Primer apareix la brisa emprenyadora només trencada per  les ràfegues desordenades en intermitències intermitents. Els cops secs s’estabilitzen en un crescendo i mil partícules del no res comencen a colpejar insistentment tots els elements  de l’entorn. Noto la meva cara bufetejada pel vent insolent i el vidre de les ulleres és pres per una vista boirosa. Em queda poc temps per tornar cap a casa. Quan estic arribant, les primeres gotes grasses es precipiten sorollosament. Tanco la porta just a temps, just a temps de no mullar-me. Em sento feliç dins del meu refugi. Ara, mentre em trec l’abric, noto el plaer vergonyós de l’escalfor de les meves galtes rosades a raser del vent. Només em queda seure darrera la finestra i buscar la llum d’un llamp perdut.