divendres, 29 de juny del 2012

100 !


Admiro la inconsciència conscient que fa que un centpeus camini sincronitzadament sense ensopegar.

divendres, 22 de juny del 2012

ELOGI A L’AGULLA D’ESTENDRE

Així els auriculars funcionen!

A casa meva sempre els hi hem dit agulles d’estendre, perquè el seu ús habitual pel qual foren concebudes, és el d’estendre la roba, un cop rentada, perquè s’eixugui a l’aire  penjant-la d’un fil. Jo tinc agulles d’estendre per tot arreu,... i les utilitzo per tot. Considero aquest, un dels grans invents de la humanitat. La idea és simple: dos pals iguals entre ells (preferiblement de fusta),  de secció diferencial al llarg de la seva longitud, disposats paral·lelament en el sentit de més a menys secció, units centralment per un ressort que manté estable el sistema, fent que en  l’extrem de major secció els pals es toquin, mentre no ho faci en l’extrem oposat de menor secció. La bellesa d'allò senzill i útil. Hom pot trencar l’equilibri del sistema gràcies al mecanisme de doble palanca. L’aplicació amb els dits d’una pressió contra l’acció del ressort obre l’extrem on els pals presenten menor secció (i per tant separats entre ells en la posició d’equilibri del sistema) permet separar els pals en l’extrem oposat (el de major secció), aconseguint així que es deixin de tocar, obrint-se un espai entre ells. Moment en que pots encabir entre els dos pals QUALSEVOL objecte que vulguis subjectar.  I aquí rau l’èxit d'aquest invent....en que pots encabir QUALSEVOL  objecte, sigui fi com una fulla de paper, rugós com una tela o sensible com la carn humana, perquè el sistema està perfectament calculat perquè quan hom deixi d’aplicar-hi la pressió que inestabilitza el conjunt, la força del ressort, reestableixi l’estat estable en equilibri, i l’extrem on els pals presenten major secció, actui com a impecable mordassa sobre l’objecte encabit, obtenint així, la perfecta subjecció del QUALSEVOL objecte. Després d'aquesta dissertació, descanso ajagut a l'hamaca ente la roba estesa, com deia Schopenhauer, “el geni és qui és capaç de veure la idea en el fenòmen”.

divendres, 15 de juny del 2012

PUNT DE BREAK!


Divendres passat vaig tenir la sort d’anar a fer un menú amb la meva dona,....ella i jo a soles íntimament dins del restaurant habitual de menús amb les taules de fòrmica marrona. La televisió estava encesa: les semifinals de Roland Garros. El cert és que el tenis mai m’ha agradat,...és com el ciclisme,..en valoro l’esforç dels esportistes que hi participen però el trobo especialment avorrit. Segurament es deu a que no he estat educat per entendre un esport tan elitista. Abans el tenis estava reservat a les classes socials poderoses, l’aristocràcia i l’alta burgesia,...poc a poc s’ha anat popularitzant,...dins d’uns límits, però estarem d’acord que conserva tot el pedigrí d’un esport de classe i d’elegància, conservant marques exclusives i un refinat vocabulari anglosaxó. En aquest context la meva dona em va fer una bona pregunta que no vaig saber respondre: per què en el tenis,...quan acaben el partit,...cada tenista marxa cap a la seva cadira, recull les seves coses dins les seves motxilles tipus “Thermo-bag Wilson Tour 15” o “Babolat Racket Holder X12 Aero Red Team Line” (on per cert el número sol indicar el número de raquetes que hi caben a dins!) i llavors es carreguen la bossa a l’espatlla i marxen cap els vestuaris carregats fins el cul després de cinc hores de “match”,...i el guanyador, encara va signant dedicatòries als espectadors asseguts a primera línea de pista (ara ja d’en peus)? La pregunta no és fàcil. Altres esports elitistes com el golf tenen portadors encarregats de carregar tot el que el senyor golfista necessiti,...pot ser el tenis no es pot permetre costejar econòmicament un parell de portadors (un per cada jugador)?... pot ser és un cas de petulància pedant de demostrar la fortalesa física dels esportistes inclús després del partit?...no ho se,...agrairia que si algú ho sap m’ho expliqui. Us dono les gràcies per endavant.

Nota: La foto  és de la final del Roland Garros d’enguany que fou aturada a mig "match" per culpa del “elemento líquido” segons diuen les cròniques periodístiques (la pluja) i on es pot veure el tenista en qüestió com marxa de la terra batuda de París carregat amb totes les bosses mentre un portador (dedueixo per tant que el tenis si pot pagar portadors porta-paraigües) l’acompanya portant un paraigües,...si jo fos el tenista li canviaria les bosses pel paraigües cagant llets.

divendres, 8 de juny del 2012

LA MEITAT D’UN MÓN PERFECTE


Cada activitat humana té  sentit i requereix ser feta amb amor. Tota activitat humana ha de ser realitzada amb plena consciència, per petita o insignificant que sigui. Cal posar-hi atenció, dedicació, esforç i passió. Cal trobar la  il.lusió necessària per fer allò que hem de fer. Només quan trobem  aquesta  il.lusió, estarem en disposició de realitzar la tasca que ens ha estat encomanada, i només en aquell precís moment, estarem preparats per assolir el repte que tenim al davant. Serà llavors quan estarem capacitats per vèncer totes les dificultats, que ben segur, trobarem en el camí. Plens com ens sentirem no tindrem por de res i dins nostre, regnarà la força que tot ho pot. 
Però a vegades hi ha  quelcom que falla i tot surt malament, la recta surt torta, res funciona bé, desconcentrats, matussers, cada pas esdevé feixuc, ensopeguem...i tornem a ensopegar, sembla que el malson no tingui fi i ens neix, interiorment, la més gran de les desesperances, comença l’abandó i tot és penúria i cansament.   I encara diré més, hi ha coses que SEMPRE són així, i quan dic SEMPRE, vull dir SEMPRE,... i a casa meva, hi ha una cosa, que SEMPRE es fa malament. Bé, sempre sempre no, només quan la fan els altres (vull dir els que viuen amb mi a casa, és a dir tots els altres membres de la meva família) i aquesta cosa és OMPLIR EL RENTAPLATS. Si, n’ estic fart de que omplin el rentaplats sense amor. Que deixin caure desordenadament tots els elements de la coberteria de casa damunt de les safates metàl.liques de la màquina, quedant aquí un plat, al costat un got i entremig una tassa; que diguin després que en aquests rentaplats no hi cap res, que diguin que aquest rentaplats no neteja bé,... desitjo , d’una puta vegada, que no hagi de ser jo, qui veient el desastre organitzatiu dins del rentaplats de casa, m’hagi d’arremangar les mànigues de la camisa  i posar-hi aquella il.lusió necessària que fa que tots els gots estiguin alineats un darrera l’altre, primer els més alts i després els més xatos, que els plats sopers estiguin a la banda on la separació entre punxes és més ample, i que a l’altre banda hi hagi els plats plans, perquè l’espai és més estret, i que les forquilles i els ganivets estiguin a la cistella dels coberts posats boca avall perquè ningú, quan els agafi  es talli o es punxi, la llista no té fi,....DEMANO, SI US PLAU, QUE LA FORÇA ACOMPANYI A LA MEVA FAMÍLIA A  SUPERAR AQUEST GRAN REPTE!

divendres, 1 de juny del 2012

VUITANTA-QUATRE MITJONS MENYS UN ( dedicat als amics que no tenen fills!)


Cinc a casa, per dos peus per persona, son deu mitjons cada dia, per set dies a la setmana son setanta unitats a la setmana. Dels cinc, dos fan esport habitualment, l’ un un cop per setmana, i l’altre tres per setmana, per tant, cal afegir vuit unitats mes. Tres dels cinc porten mitjons per estar per casa i sumen 6 unitats mes a la setmana. Total vuitanta-quatre mitjons a la setmana que cal rentar, per sort, a la rentadora; després estendre, atenció, un a un, amb la seva corresponent pinça de fusta, sense que em caigui cap d’ells al patí de llums de la veïna de sota, aquella de qui mentre estenc els mitjons li veig el trasdós...d’unes paraules en alemany que no entenc escrites al vidre de la porta corredissa, que dona pas des del pati a la seva cuina; deixar que els vuitanta quatre mitjons siguin eixugats per la mare naturalesa, de forma diferencial en el temps, perquè uns són prims i els altres són gruixuts; recollir-los posant l’agulla al seu cistellet, i els mitjos dins el cubell, i arribats en aquests punt, asseure’s al sofà, posar la televisió, si puc escollir, posar “Sálvame de luxe” o “Punto Pelota”, i com aquell qui es treu mocs secs dels nas en forma de pilotetes, anar lentament caçant unitats de mitjons per fer parelles, fixant-me en el color, el tamany, la textura,... fins i tot en el detall de sí el dibuix que fa la sanefa és així o aixà, poc a poc, fent parelles, una darrera l’altre, fins a fer-ne quaranta dos, i llavors cantar BINGO! Però ai las! Quasi mai, per no dir mai, puc cantar BINGO. Hi ha un fenòmen inexplicable, denominat “el mitjó sense parella”. Al principi, em preocupava trobar “el mitjó sense parella”, però amb el temps d’estudi que he dedicat a plegar mitjons,  mentre de fons xerrava en José Javier Vázquez o en Josep Pedrerol, he arribat a comprendre que els mitjons, com totes les parelles, passen per moments difícils, i que no sempre l’amor venç la dura realitat d’una vida arrossegada i pudent, i malauradament, no sempre el final té un desenllaç feliç, i en aquests casos, la solució passa  per la separació o el divorci. És per això que a casa, amb ganes d’ajudar hem ideat un espai creat especialment destinat a tots els mitjons que han trencat amb la seva mitja taronja, un espai, on tots ells nets i polits, s’hi estan, es coneixen, i pot ser, en un futur pròxim, es tornen a embolicar dins el bonic món de la  parella. Per sí no ho teniu clar, un cop aparellats, cal anar repartint els mitjons habitació per habitació, obrir l’armari, obrir el calaix, recollir els que t’han caigut a terra amb tantes operacions fetes amb les mans ocupades, i posar-los tots dins el seu calaix. Quan torno al sofà ja fan "Con el gato al agua”.