URGÈNCIES HOSPITALÀRIES

Fa poc m’ha tocat anar d’urgències a un Hospital. Sempre em passa el mateix: em passo les hores d’espera observant, amb ulls atents, tot l’entorn hospitalari; em fascina l’organització dins del caos, la enteresa del personal que hi treballa al davant de la desesperació, impaciència, cansament , dolor,...de pacients i acompanyants. Admiro la seva fredor, caràcter i mà esquerra, i afirmo amb rotunditat que jo no podria fer aquesta feina. Quan ja portava una bona estona esperant en un sobre ample del passadís convertit en mini sala d’espera annexa al costat dels boxes,  l’ascensor es va aturar, llavors les portes s’obriren amb l’entrada, al passadís, d’una “camilla” on hi anava estirat un home sud-americà d’uns trenta anys d’edat, baixet i de complexió forta. (Necessito aquí fer un parèntesi personal, quan veig una “camilla”, mentalment i de forma automàtica sempre genero el següent pensament intern en llengua castellana: “camillero: hombre humanitario”, és una debilitat feta hàbit. Segueixo:) L’home sud-americà tenia la mà dreta absolutament embenada i mantenia el braç aixecat tota l’estona. També duia el cap embenat tapant-li les orelles, i per sota l’orella esquerra es veien múltiples rajolins de sang assecada que li baixaven fins el coll. Pel número de rajolins, el gruix i la llargada, l’ensangonada havia d’haver estat abundant. Al lateral  de la camilla hi havia una bossa de gel  oberta amb un got de plàstic introduït. Van deixar-lo arraconat al mig del passadís. Feia cara de dolor.  L’administrativa de la unitat d’urgències de  traumatologia li va dir si volia fer una trucada de telèfon, ell va respondre que no, que no tenia cap familiar a Catalunya, que estava sol. Passats uns minuts va demanar als esperants que hi érem sí algú li podia deixar un telèfon per fer una trucada. Mentre jo encara dubtava, un noi li va deixar el seu telèfon, havent-li marcat prèviament un número que li va donar d’un paper que es  va treure de la cartera. El sud-americà agafava el telèfon amb la mà esquerre i el mantenia a l’orella dreta. La part de la conversa que sí podíem escoltar va anar més o menys així: “Buenas noches, sois vos la madre de F., yo me llamo W., y le llamo desde urgencias del hospital. Usted no me conoce pero yo comparto piso con su hijo, y por eso tengo su teléfono, y por eso tengo ahora que llamarla. Si usted quiere a su hijo tiene que sacarlo de ese piso dónde se encuentra,...tiene que ir a por él,...tiene que sacarlo,... sáquelo ya!....mire, yo no soy racista pero este marroquí es un cabrón,...está loco y es muy peligroso, le quería pegar a su hijo y yo me he puesto en su camino cuando le ha tirado un vaso,....no F está bien,...yo estoy en urgencias,...cuando la pelea, me ha mordido la oreja y luego me ha arrancado el dedo de un mordisco,... si que duele pero le voy a denunciar,...le voy a denunciar a la policía. Por favor,...si usted es una buena mamà, saque a su hijo de este piso,...no se demore!,...” Tots els qui estàvem a la sala ens anàvem mirant, la història era fascinant, increïble, (com diu el tòpic, la realitat supera la ficció: un marroquí mossega l’orella d’un sud-americà i li arrenca un dit d’una queixalada!)...tots vam mirar el got al mig del gel que segur que contenia el dit,...de tots, qui semblava més preocupat era l’amo del mòbil, que devia pensar amb el cost de la trucada, perquè els minuts passaven amb la lentitud d’un “a horita mismo” hispanoamericà, però la conversa no s’acabava. Finalment va penjar, i de forma molt educada, va tornar el mòbil al seu propietari tot donant-li les gràcies. Al cap de poc el van entrar cap a dins a boxes i jo ja no el vaig tornar a veure. Quasi una hora més tard, la porta de l’ascensor es va tornar a obrir i van sortir quatre Mossos d’Esquadra acompanyats de dos metges. No puc explicar res més, al cap de poc, una infermera ens va desallotjar de la sala annexa al passadís, dient que eren les dotze de la nit i que els esperants esperéssim a la sala principal d’urgències.

SIGNES DEL TEMPS

La veritat és que la realitat no deixa mai de sorprendre’m. La situació és ben estúpida però ben real. Hem anat a celebrar Sant Esteve a casa els avis. Damunt la taula del despatx hi ha un telèfon vell de sobretaula de color vermell, un d’aquells telèfons on els números estan inserits de forma radial dins un cercle central. Cada número resideix sota d’un orifici rodo, i el conjunt roda, quan arrossegues amb el dit el número en el sentit de les agulles del rellotge fins a trobar el topall platejat. El meu fill M. de deu anys es mirava el telèfon encuriosit (segur que altres vegades ja l'havia vist, però no havia despertat la seva curiositat). De cop m’ha preguntat amb tota naturalitat: papa... com funciona aquest telèfon?. Li era absolutament estrany. Li he ensenyat com girant cada un dels números desitjats fins el topall sonava el telèfon on trucàvem, per exemple el mòbil de la seva mare. Feia cara d’haver fet un gran descobriment. Però la veritable descoberta és meva,... els signes del temps m’envelleixen!

PER UN CAP MÉS FELIÇ

Malassezia furfur (fong) Ja fa dies que televisions i ràdios del país difonen publicitat sobre aquest determinat producte. Tots els fabricants d’aquest producte s’anuncien aquests dies, evidenciant una campanya publicitària massiva. El cert és que a mi les campanyes publicitàries, en general, massives o no, me la retxuntxunflen!,...però aquest cop, hi tinc la mosca al nas!. De forma insistent escolto aquests anuncis pesats igual que un martell percussor d’una obra veïna, i és que és el primer cop que sóc conscient de que una publicitat va dirigida a mi de forma particular. Ja ser que l’anunci no es dirigeix només a mi: ni estic tan fotut ni la meva capacitat compradora els hi pot pagar el què val aquesta fotuda campanya. Però per si ho voleu saber, jo sóc usuari d’aquest producte. Sóc usuari d’aquest producte dues vegades a l’any, exactament dues vegades a l’any i prou!. Dues vegades perfectament localitzades en el temps: la primera, és quan arriba definitivament la primavera, i per tant puja la temperatura per donar pas al bon temps, i la segona és quan arriba l’hivern, quan arriba l’hivern de debò, i les temperatures baixen de forma pronunciada per quedar-s’hi una bona temporada. Amb els anys viscuts he arribat a un nivell d’autoconeixement tal en aquest camp, que quan començo a notar els primers símptomes, encara que meteorològicament encara no hi hagi hagut, aparentment, cap senyal que pronostiqui el canvi tèrmic que s’esdevindrà, jo ja sé que ha arribat el moment de fer el canvi de roba dels armaris, ja sé, amb total certesa, que segons el que toqui, la calor o el fred, ha arribat per quedar-s’hi. Llavors és qüestió de no esperar ni un sol segon, i de fer-me un tractament preventiu contra els despreniments desmesurats de grups de cèl.lules mortes acumulades a la superfície del meu cuir cabellut. Cèl.lules emprenyadores  que em promouen una lleu picor que, al ser gratada, escampa la fina blancor damunt les meves espatlles. I això  PER TENIR UN CAP MÉS FELIÇ! (tal com diu un dels anuncis d'aquests dies).

QUINA POR!

La meva feina fa que mantingui certa relació amb l’Administració. L’altre dia vaig quedar estorat tafanejant en un àmbit que no em pertoca directament. L’interventor  informava que “...no trobant-se aprovat per l’Administració en concret el Pla de sanejament financer, ni l’escenari de consolidació pressupostària ni mesures de correcció del dèficit i d’acord amb l’informe d’aquesta intervenció general anterior, sobre la liquidació del pressupost de l’any 2010, informava desfavorablement sobre el present concurs de licitació pública, i instava a no ultimar els tràmits  contractuals fins que no s’aprovi el pressupost de 2012, al superar  la contractació els crèdits inicials de 2011, la qual cosa es fa constar als efectes d’allò que disposa la llei vigent”. L’interventor és un funcionari públic que depèn de l’Administració central i que té la funció de fiscalitzar la gestió econòmic-finançera de l'Administració a on treballa, però l’interventor no depèn d’aquesta directament. La resposta a l’informe de l’interventor venia en el següent paràgraf per part del secretari general, que sí que depèn de l’Adminstració a on treballa, i qui n’és el responsable de donar fe de les actes del consell de govern, qui deia que “...sens perjudici de l’informe de la intervenció, relatiu a la despesa derivada d’aquest contracte, aquesta secretaria informa favorablement d’aquest concurs de licitació pública.” I ja està. Ens quedem tan ample.  . Quin país i quina por!.

DORMIR AMB ESTIL

L’home només està a dos llocs durant tota la seva vida:  estirat dins d’un llit o de peus dins unes sabates (si no recordo malament, i si no segur que  em sabreu perdonar, es tracta d’un proverbi japonès que vaig llegir ja fa temps en una entrevista a La Contra de La Vanguardia, i que des de llavors, he conservat com una de les gran veritats de la humanitat). Avuiem centraré en la primera part “estirat dins d’un llit”. Tinc el costum d’abans d’anar a dormir entrar a les habitacions dels meus fills que ja dormen: els hi faig un petó, els hi dic que els estimo i que passin una bona nit. És un ritual que m’agrada fer sino estic molt cansat. No deixa de ser curiós evidenciar que cadascú dorm amb estil propi: la M dorm estirada de panxa enlaire i manté els braços amunt fent un mans enlaire. En P sempre dorm despentinat, desordenat i mig destapat. I avui en M m’ha sorprès. Quan he entrat a l’habitació no hi era. He obert el llum per poder trobar-lo arraulit a dins la funda nòrdica, totalment cobert, de cap a peus. No he pogut evitar reconèixer  aquesta petjada com a pròpia. De solter recordo el  plaer de tapar-me bé tot el cos i també el cap, amb els llençols ben enganxats sota el matalàs, pressionant contra el somier la meva massa corporal, i restar immòbil sota el pes de la manta si era hivern. Quan em despertava recordo que sovint havia de buscar la sortida entre els llençols entrellaçats amb sí mateixos i amb el meu cos,... i quan finalment aconseguia treure el cap entre les teles, igual com ho fa la tortuga poruga, descobrir  la llum emprenyadora, i retrocedir per tornar dins la protecció de la closca gruixuda, tapar-me enter de nou ,...i gaudir d’aquella pressió còsmica que el senyor  Josep Plà deia que li impedia, pel matí, incorporar-se per tal de superar la posició horitzontal en que es trobava. Ara que dormo estirat en un llit de matrimoni reconec que he perdut aquest estil de dormir  que em donava la independència dels llençols individuals,i contra els molts guanys obtinguts,  ho valoro com un plaer perdut.

“CO-SOCIETY”

Vaig assistir a una conferència d’Alfons Cornella.  Alfons Cornella és el director d’una empresa (privada) que es diu INFONOMIA i que a la seva pàgina web (www.infonomia.com) es defineix com una empresa de serveis professionals d’innovació que presenta com a element diferenciador la seva xarxa d’”inquiets”, i que es dedica a explorar, dinamitzar i transformar. Conèixer gent capaç de pensar diferent i d’arriscar-se a posar en marxa projectes, que aparentment, poden ser considerats, a priori, com a “beatiful mistakes” (idees boniques fallides) té, per mi, un punt d’encisador i molt d’engrescador. La conferència versava sobre un nou projecte que tenia entre mans anomenat “co-society” i com que jo ho vaig trobar interessant,…penso que també pot ser interessant difondre-ho. Així que n’explicaré les línies mestres d’aquesta iniciativa. Primer aclarir que innovar no és fer recerca. Innovar és generar noves idees i després donar-les-hi valor (ell deia que “idea x valor = resultat”). Generar idees no és fàcil,…quan un, de forma individual, decideix voler tenir idees,…sol arribar, bastant ràpid a un estat d'assecatge,…les idees no surten. En canvi si afegim el “CO” que en aquest cas vol dir col.laboració, és a dir, si afegim un equip de gent a conversar, les idees comencen a sortir, d’entrada, més fàcilment, tot i que després sempre hi hagin dificultats. Ell va deixar anar una frase que ja m’he fet meva: “col.laborar és la forma més intel.ligent de competir” (smart competition = col.laboration). M’explico: sovint es diu que en aquest món tot ja està inventat. No és cert. Però sí que és cert que el món actual té un grau de complexitat molt elevat, i que per tant, resulta molt difícil, individualment, tenir prous coneixements, com per ser capaç d’innovar. Per això la necessitat de buscar partners que t’ajudin a superar els teus punts febles i guanyar, conjuntament, a la complexitat. Això en el fons demana trencar l’esquema clàssic on sempre s’ha entès la competició com una rivalitat entre individus, per passar a ser una competició entre equips. Llavors el seu projecte “co-society” consisteix en reunir empreses de diferents sectors (“cross”: unió transversal i per tant només pot haver-hi una empresa  de cada sector), de diferent mida,  i amb equip de treball amb mentalitat “inquieta” perquè es posin a conversar (l’art de la conversa no és fàcil). Un cop reunides INNOVIA dinamitza el procés,…com ell deia: aporta l’energia necessària per conduir el procés, que consisteix en explorar el saber de les empreses, allò que cap d’elles sap fer, i veure de les idees que han sorgit quines poden ser valoritzables i acabar donant un resultat externalitzat als mercats (la intermediació per aconseguir aquest procés és el “know-how” que ofereix INNOVIA). El perquè de la necessitat d’aquest intermediador: senzillament perquè aquí costa molt generar una mentalitat proactiva a la col.laboració. Som gent de capelletes, aquí fins ara han triomfat els “Juan Palomo: yo me lo guiso yo me lo como”, i per col.laborar només es pot partir de la GENEROSITAT, que ens dóna CONFIANÇA, que genera COL.LABORACIÓ, que resolt la COMPLEXITAT. Això lliga amb el què ja vaig escriure l’u d’octubre d’enguany en una entrada en aquest bloc titulada “BIZBARCELONA:XAVIER VERDAGUER”:  on explicava que Xavier Verdaguer comparant Catalunya amb Silicon Valley deia que allà les trobades per conversar diferent tipus de gent (emprenedors, capital risc, universitats,…) estaven a l’ordre del dia, i com n’eren d’útils gràcies al tarannà obert, en aquesta matèria, de la gent, i com eren pool d’intercanvi d’on neixien nous projectes d’empresa. La idea d’unir equips diferents per fer coses noves no és nova, però la seva aplicació concreta, sota el nom de “co-society” com a sistema per innovar a les nostres terres (on ens costa tant!) sí. El resultat d’això és per exemple unir l’empresa de cotxes i una empresa de jocs infantils perquè un faci el disseny mecànic i l’altre el disseny de l’habitacle interior d’un cotxe familiar, o una empresa de mobles i una empresa de calçat esportiu per dissenyar habitacions juvenils, o una empresa d’alimentació que té envasos per reciclar amb una empresa de mobles per fer mobles de plàstic reciclat, o una empresa de recanvis d’automòvil que pretén reciclar de cadascun dels tallers mecànics on es fan reparacions certs components de peces substituïdes que tenen encara un alt valor amb una empresa de missatgeria perquè els hi faci la recollida i justifiqui (a nivell de costos) la seva revalorització en el mercat.