dissabte, 29 d’octubre del 2011

MELANCOLIA ETÍLICA

dimecres, 26 d’octubre del 2011

SOMNI DE LA NIT DEL 21 AL 22 D’OCTUBRE


En el somni estic treballant amb els meus companys actuals de feina, però també estic treballant amb el meu ex­ cap, qui era el “Presidente” del grup empresarial on jo treballava ja fa més de tres anys, (el “Presidente” era un tipus malcarat, baixet i malparit,conegut amb el malnom de Napoleó). No obstant jo sóc conscient de que jo no tinc cap relació laboral amb ell, ara mateix, però tot és una mica confós, i de fet sí que vaig a un gran banquet, on ell ens ha convidat a tots. El menjar està molt bo i impera un ambient de festa,… però jo em sento intranquil. Ell s’aixeca de la taula i fa un discurs dient que tot va molt bé i que encara anirà millor perquè aviat s’implantarà un nou programa informàtic que revolucionarà la companyia. Tothom beu i menja. Tothom està de cel.lebració. A continuació apareix ell vestit amb culot i mallot, marcant una panxa prominent, i amb una bicicleta de carreres. I promet l’oro i el moro a qui el guanyi fent una cursa fins el poble del costat. Tots ens animen, i anem a buscar la nostra bicicleta,…jo també, però penso que comencem malament, perquè “el Presidente”, ja fa trampes ja que ja fa estona que ha sortit. La següent imatge que m’apareix és la de tots pedalejant en escamot per una carretera que bé podria ser l’antiga carretera de Sta. Maria de Palautordera a Sta. Margarida, passant per St. Esteve (jo vaig estiuejar alguns anys a Sta. Maria). La típica imatge de carretera delimitada per plataners centenaris, que encara empetitegen més la seva amplada amb la intermitència dels troncs gruixuts d’escorça clara i escamada. Jo segueixo intranquil. Penso que hi ha alguna cosa en tot això que se m’està escapant. No me’n refio. Quan tot l’escamot estem arribant a l’entrada del poble veí, “el Presidente” ja torna sol dins d’un cotxe que condueix un xofer. Quan el veiem comença a córrer el rumor que tot ha esta una enganyifa, que ens ha pres el pèl, que el seu objectiu era fer-nos físicament fora de l’empresa, per ara, anar-hi amb el cotxe i no trobar ningú, entrar a l’ordinador de cadascú i esborrar totes les dades. Llavors penso que en el meu cas, he d’estar tranquil, que tot hi treballar a la mateixa oficina, nosaltres, treballem per una empresa de diferent a la seva, i que com que ell no coneix el nom de la nostra empresa, no podrà accedir als nostres ordinadors per fer desaparèixer la informació. N'estic convençut,…però segueixo estant nerviós. Em desperto. Són 2/4 de 7.

dissabte, 15 d’octubre del 2011

L’OPTIMISME, LA IL.LUSIÓ I LA COMPETÈNCIA


Mireu, avui us confessaré que cada any tinc una cita prefixada i obligada. Efectivament, entre finals de gener i finals de febrer, vaig a sopar amb un amic. Es tracta d’un sopar privat: cosa de dos,…i prou! Això passa ja fa uns quants anys. Cada any paga un dels dos – evident, estimat Watson!-. Qui paga no és per sorteig, ni per torn alternatiu, ni per designi diví,…paga qui ha perdut la juguesca! Sí, perquè la única raó de ser  d’aquest sopar és acordar una nova juguesca, cada any acordem en què consistirà la proba, quines normes s’hauran  de seguir, quins seran  els criteris de valoració,… és adir definir tots els paràmetres de la nova competició anual.  Val a dir que les juguesques, durant tant anys, han estat de tots els colors, unes més confessables que d’altres,…i algunes decididament censurades. No obstant, la maduresa ens ha portat més serenor, i puc explicar, sense ruboritzar-me, i a criteri d’exemple, que l’any 2009 i 2010 vaig pagar jo el sopar. Vaig pagar-lo jo, i ben a desgrat. El nostre cicle vital va madurant, ho acabo d’escriure unes ratlles més amunt, i amb ell, la nostra panxa ha anat inflant-se, en algun cas de forma descaradament impertinent. Ho heu endevinat: la juguesca era perdre pes. El resultat: la meva clara derrota. Aquest 2011 hi torna haver juguesca, PERQUÈ SOM OPTIMISTES i pensem, cadascú de nosaltres dos, que aquest any podem guanyar, i la juguesca d'enguany consisteix, precissament, en mantenir un bloc. En el meu cas “ENYORANT  REGINALD PERRIN”. En el seu… no ho penso dir,….perquè li en faria publicitat, cosa que va contra els meus interessos directes si es que vull guanyar un sopar. I tot això ho explico,…perquè fins aquests últim més, he estat molt engrescat a escriure,… m’ho he passat molt bé,…posant-me a pensar sobre què podria escriure,…i divendres a la nit, quan tota la meva familia ja dormia, em posava tranquil i còmode a fer una nova entrada al bloc. Conec les meves limitacions com a redactor, periodista o dissenyador,…però com que ho faig amb una única intenció: no pagar el sopar del 2011 el nivell assolit me l’auto-accepto, TINC IL.LUSIÓ per fer-ho.L’ estímul és sostingut i descomunal, i he trobat energies secretes per escriure. Però com deia aquestes últimes setmanes estic defallint. I avui, divendres, quan m’he obligat a posar-me a escriure, he pensat a què es devia aquesta crisi creadora. I de seguida ho he trobat. És una estratègia mal intencionada del meu competidor,...un autèntic complot malèfic. El meu competidor ha fet un canvi radical de vida en aquests últims mesos,…a canviat radicalment, el seu projecte professional,… i enlloc de mantenir el seu bloc competitiu, mantenint frec a frec les entrades als corresponents blocs, ha dedicat el seu esforç  a d’altres assumptes. En conseqüència, ara puc presumir humilment, de certa avantatge numèrica (fa poc, a peu de pàgina, celebrava la meva entrada número 50),…i  per tant, de certes garanties de sopar gratis el pròxim febrer. Aiò m'ha fet afluixar: em falta LA SEVA COMPETÈNCIA,...i això pot esdevenir catastròfic a curt plaç,... ja que encara queden entre 4 i 5 mesos de competició. Automàticament he pensat el necessari que esdevé per a l'ésser humà la competència. L’any 2009 i 2010, tot i perdre, em vaig aprimar, pes que ara estic recuperant: actualment  pateixo, d'all+o que se'n diu una descompressió ventricular (del ventre)!. L’any 2011 he escrit jo solet (si m’ho demanen a priori, ho hagués considerat missió impossible) cinquanta entrades en aquest bloc, i ara quan ell ha baixat el seu ritme productiu,…les meves forces comencen a flaquejar. Per tant, resulta evident que per progressar cal tenir l’estímul de la competència, tenir il.lusió pel què fas i ser optimista. La il.lusió i l’optimisme els poso jo, la competència l’hauria de posar el  rival, i si no la hi posa, (i ho dic per provocar) caldrà  buscar l’estímul de la competència interna,…i això és el que estic fent,…seguir escrivint una entrada al bloc cada divendres, fins com a mínim arribar als cent articles, i després cap als mil. Contra les crisi: L’OPTIMISME, LA IL.LUSIÓ I LA COMPETÈNCIA.

********************

P.D.:Us penjo un tros de vídeo d’una conferència que em va passar el meu company de sopars anuals, on explica com hem de recuperar l’optimisme i la il.lusió per mantenir-nos en forma i ser competitius.




divendres, 14 d’octubre del 2011

MÉS SOBRE EL TEMPS




Definir el nostre entorn és fixar-lo. Els humans tenim una  tendència innata a parametritzar-ho tot. A tot posem etiquetes. Crec que la raó és per la nostra por a la inseguretat,per la nostra por a la incertesa del què passarà. Tenim pànic a tot allò que pugui suposar un canvi que no coneixem a priori. Tenim un problema. I la solució que hi hem posat, al llarg de la història, ha estat buscar una explicació, una definició. La religió definí el nostre univers amb Déu. Creure en Déu just i poderós feia (i fa) la nostra vida més suportable: les penes d’aquest món seran recompensades en una vida eterna. Creure en Déu  era ( ens és ) útil. Els últims segles l’explicació de l’univers més vigent és la que ha fet la ciència. El nou poder de la ciència (que ens allarga la vida però no ens priva de viure-la amb incertesa) ens dóna explicacions de tot allò que sigui repetible i demostrable…però de forma parcial, …i on no arriba, no explica, i podem seguir recorrent a la idea de Déu. Però aquestes explicacions, no són l’Univers real. Per exemple: la ciència explica el moviment integrant múltiples intervals,…fa múltiples fotos, una seguida de l’altre amb lapsus de temps molts curts, és un model que ens serveix per explicar el moviment, però no és el moviment, perquè em de ser conscients que ens perdem el que passa entre un lapsus de temps i el següent que hem fotografiat, el què passa entremig ho suposem, però no en tenim la certesa. Per tant, definir el món on vivim ens és útil. Per a la nostra comoditat hem creat mil.lions de convencions humanes que ens són útils per explicar el món, però que no són la realitat sinò que només la simbolitzen.  El problema, hi aquí és on volia arribar, és que massa sovint, oblidem que totes aquestes definicions són convencions humanes que hem adoptat perquè han demostrat ser-nos útils,…però que no són la mateixa realitat. A vegades ho hem oblidat tant que arribem a integrar-les de tal manera que esdevenen la nostra realitat. Confonem l’univers que ha definit la religió o la ciència amb l’univers on vivim. Això és el que ha passat amb el temps. Per explicar la mecànica de astres, la nit i el dia, el nostre envelliment,…hem definit el concepte de temps, de temps que passa, com si hi hagués un gran rellotge universal (del qual ningú no ha demostrat la seva existència),…però aquesta és una convenció, no és la realitat,…com deia a l’anterior article “el temps no passa, el temps és”, el moviment dels planetes, el deteriorament de la matèria,…no està relacionat amb el temps,…tot i que succeeix dins d’ell. Les conseqüències de la integració de la convenció “el temps passa” a la nostra realitat té conseqüències fatals, al meu entendre, en el món (occidental) a on vivim. Hem integrat que el temps passa, que és un bé preuat i escàs, i hem començat a córrer per tenir temps de fer-ho tot. La veritat és que la situació és divertida: definim el nostre món per lluitar contra la inseguretat, tot i que, el que ha de passar, sempre acaba passant, i la nostra vida segueix insegura (seguirem patint!), definim que “el temps passa”, ho integrem, i ens posem a córrer,…a córrer cap al futur (futur que no té cap sentit mentre no  esdevé present), i el futur sempre és qui ens porta la sabuda inseguretat, llavors: estem corrents cap a la  inseguretat, cada cop més frenèticament,…i patidors com som, no podem gaudir del present (que és la única realitat que sí tenim) perquè pensem en un futur insegur. Si preguntem quins dies de la setmana som més feliços la resposta és unànime: divendres i dissabte,…no estem vivint el present, estem pendents del temps que passa i del futur! Som burros amb pal i pastanaga! Vull menjar-me la pastanaga! Vull aprendre a viure acceptant la inseguretat, separant realitat de convenció i gaudint el present, ara i aquí!

dimarts, 11 d’octubre del 2011

EL MEU AMIC PATOGEN


Quan era petit, tinc el record de ser atacat per múltiples bacteris, virus i altres gèrmens patògens, que em generaven  malalties diverses, més o menys originals: parotiditis epidèrmica (galteres) , bronquiolitis, bronquitis i asma bronquial, amigdalitis (angines), faringitis (mal de coll), el mal de la Rosa, la Varicel.la,…el cert és que això ha anat desapareixent, i que el currículum dels meus fills, sempre serà molt inferior al meu, a igualtat d’edats.  Està malalt era sinònim de no anar a l’escola. De primer era genial,… la meva mare no treballava fora de casa, era allò tan bonic que se’n deia mestressa de casa, i per tant, mimava el seu fill malaltó. No obstant, al final esdevenia pesat i avorrit, i la meva mare, que ja n’estava fins els collons del seu nen, deixava de mimar-me,  i poc a poc creixia dins meu la necessitat imperiosa de curar-me de forma immediata per anar corrents cap a l’escola.
M’he anat fent gran i tot això s’ha acabat. Tot no! Encara queda un reducte invencible! Hi ha un ésser patogen a qui no he aconseguit eliminar amb els anys,…i encara diria més, em ser, ja ara, amb la batalla contra aquest agent infecciós, perduda. Si senyors, cada any, m’encostipo.  I a base d’encostipats he esdevingut un autèntic expert en la matèria. Abans que m’afecti ja el detecto, noto aquella mirada humida i vidriosa que pronostica la seva arribada. Passades unes hores la seva presència ja és evident amb un mal de coll cada cop més agut. El dolor és intens, molest i pastós, i passo la primera nit sense tancar els ulls, amb la gola nedant dins d’una ona de bromera mocosa, i embrutant mil mocadors mullats que deixo al terra al costat dels peus del llit. L’endemà el mal de coll sembla que es vagi suavitzant, i  la bromera mocosa es torna líquid brullant, i llavors, i de forma alternativa entre els dos orificis nasals, es reparteixen les dues funcions bàsiques a realitzar: un forat fa de sortidor i l’altre forat té l’embús irrespirable del segle. Sovint el canvi funcional de les dues fosses nasals s’intercanvia amb la sortida d’un esternut estrident i esquitxador. Aquesta respiració defectuosa bipolar em fa passar una segona nit sense aclucar els ulls,…al matí, els ulls em pesen, el cos el tinc entumit,…estic fet una merda, però detecto un nou canvi fenològic, ara tinc els dos orificis nassals tapats, i la mocarrada groga i espessa que tapissa la tela de cotó del mocador, assenyala el següent pas evolutiu: la fase pulmonar, on el moc groc em pressiona el pit tot causant-me un pessigolleig intermitent que es veu estripat per una petita tos seca que es repeteix com una sordina,…aquesta tercera nit és obligatori fer-me una bossa d’aigua calenta, igual que ho feia la meva àvia, i dormir amb l’escalfor emesa a través de la goma folrada amb roba de quadre escocès que es recolza damunt dels meus pectorals,…aquesta nit, ja l’acostumo a dormir. L’endemà quan em desperto, la tos seca ja és més ronca,  la mucositat em segueix acompanyant, però de forma molt més irregular, la tos esporàdica em fa vibrar el pit, i em repica a la barbeta,…ja és la fi,…comença el nostre comiat que és lent i dubitatiu com l’adéu de tots els amants. Els mocs ara viscosos s’arrapen a les parets del nas i a l’aire huracanat expulsat amb força li costa arrancar-los. Penso que possiblement és una reminiscència de la meva infantesa que no vol deixar-me. Avui estic en aquesta fase final. Content de que l’amic retrobat, marxi després d’haver passat uns dies a casa convidat, i esperant tornar a retrobar-nos l’any vinent.


*************

P.D.: Aquesta és l'entrada 50 d'enyorant  Reginald Perrin, un bon número,i...fins ara he de confessar que m'ho estic passant pipa!

divendres, 7 d’octubre del 2011

SOLUCIONS PER A LA CRISI

Aquest primer cap de setmata d’octubre, l’agrupament on porto els meus fills, ha iniciat la seva activitat  amb la cerimònia de passes. La cerimònia de passes és el retrobament després de l’estiu de tot el cau, on públicament i davant dels pares, es formalitzen les diferents branques –els grups organitzats per edats- pel nou curs, on es coneixen les noves incorporacions, i on els caps més veterans anuncien la seva marxa del cau amb llàgrimes d’emoció per la vivència viscuda durant els anys d’escoltes, i que sempre resulta, per mi, una trobada especialment emotiva. En conseqüència, ja que els passes foren el diumenge, però els meus fills marxaren des de dissabte,  he tingut més temps lliure, i he pogut llegir el diari. Al diari Ara, en Capdevila feia, en el seu editorial particular, un agraïment a tots aquests joves que fan de caps – aquest tipus de sensibilitat és la que fa diferent aquest diari, éssent un pel cursi: el fa més nostrat! – i al qual m’hi afegeixo, agraint als caps del meu  cau, no que em deixin llegir el diari, si no la tasca que fan amb els meus fills, amb el seu esforç, ensenyant-los el sentit de l’amistat, del compartir, del renunciar a una part individual pel bé comú, a donar per rebre,…ara que és evident que anem tant curts de valors socials. I això em fa tornar als diaris, perquè, el cert és que portava una llarga temporada sense comprar-ne cap, i si algun dia n’havia comprat un, no l’havia llegit. No l’havia llegit per manca d’interès. Sabeu, mai he estat devot de les lletanies, m’avorreixen aquestes cançons tristes que repeteixen moltes vegades el mateix: crisi i retallades,… retallades i crisi,...i polítics interessats en el poder. Tot és el mateix, i des de fa massa temps. Llavors, mentalment, he ajuntat el cau i la crisi. Es diu que la nostra crisi és una crisi del deute (s’ha estirat més el braç que la màniga i hem gastat el que no teníem, i ara ho hem de tornar, ho devem a qui ens ho va deixar,…tot i deixant clar, que qui ens ho va deixar, no ho va fer per altruisme si no per interès, assumint un risc per obtenir un guany, …o perdre-hi si quelcom no sortia bé!) i a més a més,…ens hem trobat, que moltes persones, físiques o jurídiques, també tenen un problema de dèficit (és a dir que els seus ingressos són menors que les seves despeses),…la següent pregunta és evident: com podran pagar el deute per sortir de la crisi si deuen i gasten més del que cobren?. Takashi Ito, es preguntava a la contra de La Vanguardia del dia 3 d’octubre, si guanyarà l’electoralisme o  el sentit comú? (jo responc: de moment, l’electoralisme!) i deia que la solució a la crisi, passava  primer per l’austeritat del qui deu (per solucionar el problema del dèficit i pagar el deute de forma parcial, i sobretot per fer callar els qui juguen amb l’especulació a la baixa, ja que el seu negoci, es basa en mantenir la por, fent creure que qui ha de pagar no podrà fer-ho,i…per tant, demostrar serietat i sentit comú, sent auster, renunciant a part de l’educació, la sanitat, les infraestructures, perquè, amputar un braç pot salvar una vida, i perquè , acabarà convencent als qui han de cobrar de que la reducció de la despesa i l’augment de l’eficiència permetrà pagar el deute i farà callar la por alimentada pels especuladors) i segon la condonació de part del deute de qui va assumir un risc quan el va deixar (com a mal menor perquè si no segurament acabarà per no cobrar res, i perquè la crisi actual, també l’han de patir els més rics). La tercera via (que hauria de ser d’ordre mundial, i per aquest motiu impossible  d’aplicar) ha de ser gravar el benefici especulatiu amb una tassa per fer-lo menys atractiu. I tot això, JA! , perquè quan més es tardi, més costosa (econòmicament i socialment) serà la resolució,…fins a poder arribar a esdevenir missió impossible si s’allarga massa en el temps. 
I el cau que hi té a veure? … en els valors en que eduquem a les noves generacions, en el fet, de que no repetim models egoistes, hem potenciat massa l’individu en contra de lla col.lectivitat, cal que interioritzem que no és més ric qui més té si no qui més dona,…i que construint amb valors la nostra societat, pot ser algun dia guanyarà el sentit comú i no l’electoralisme! 



***********

P.D.: Ara que he rellegit aquesta entrada veig que he barrejat dos conceptes, crisi i cau, que pot ser són difícils de connectar entre ells, mireu, avui  ha sortit així,…però el que tinc clar és que ens cal estimar més els altres si volem construir una societat més humana.


dimecres, 5 d’octubre del 2011

SOMNI DE LA NIT DEL 2 AL 3 I DEL 3 AL 4 D’OCTUBRE



He repetit el mateix somni dues nits consecutives. En tots dos casos vaig anar a dormir una mica abans de mitjanit, i en tots dos casos m’he despertat alterat pel què somiava, entre un quart i dos quarts de dues. El somni no té res, però el sento neguitós i repetitiu, i sobretot, m’ha sorprès que m’hagi aparegut, dues nits seguides, de forma idèntica. En el somni hi ha dos xeics àrabs, amb barba tupida, tots dos vestits amb la típica túnica blanca de coto ( avui que ho escric m’he informat via google que es denomina “kandora”). Un d’ells sóc jo,…i en aquest cas, recordo que la kandora que porto no és blanca, si no blau cel,..i el dec portar orgullós, perquè durant el somni, em fixo vàries vegades amb el vestit que porto. De cop, jo i l’altre xeic àrab estem dins d’una piscina poc profunda, perquè toquem de peus a terra i no nedem. Ens estem barallant dins la piscina per la possessió d’un bola de cristall blau.  Ens empaitem dins l’aigua, ens submergim, la bola ens rellisca de les mans, ara la té un, ara la té l’altre. Tinc el sentiment de que el temps va molt lent i que portem molta estona lluitant per fer-nos amos de la bola. Com que  la bola cau damunt l’aigua no es trenca. La bola flota. Hi ha un moment en que aconsegueixo agafar-la fort amb les dues mans, i de cop noto el pes del xeic rival que amb les dues mans, i amb el pes de tot el seu cos, s’enfila damunt les meves espatlles i m’enfonsa dins l’aigua per ofegar-me. La seva força em venç. Però no deixo anar la bola de les meves mans. Noto que em falta l’aire. Llavors me’n adono que la bola és com un globus, que es pot desinflar. Desinflo la bola i efectivament em queda com un globus de color  blau i desinflat. Vull guardar-me-la a la butxaca perquè quan aconsegueixi sortir a la superfície per respirar no me la trobi (la bola), però la túnica, no té butxaques,…sento que l’adversari em deixa anar perquè ha quedat  desconcertat al no veure on està la bola, que ara no veu, perquè la tinc amagada dins la mà amb el puny tancat,…però sóc conscient de que si  no tinc una butxaca on guardar-la, me la descobrirà ràpidament. En aquest moment em desperto.
He somiat això, exactament així, aquestes dues nits. No tinc ni idea d’on  collons he tret els xeics àrabs, ni que collons és aquesta bola i perquè serveix, ni per què he repetit aquesta pauta dues vegades.


dissabte, 1 d’octubre del 2011

BIZBARCELONA: X.VERDAGUER



Vaig anar al saló “BizBarcelona Saló Emprenedor” que es va celebrar el 14 i 15 de juny d’enguany, i que portava per subtítol el de “Solucions  per  a  la  creació, finançament, creixement, internacionalització i innovació de les empreses”. La veritat digui dita, és que d’entrada em feia molta mandra,…finalment, i gràcies a la insistència de la meva dona, m’hi vaig apropar un matí. Hi havia un ampli programa de conferències i vaig acabar assistint-ne a tres seleccionades sense cap criteri preestablert, senzillament per decisió d’última hora… totes de bon nivell,…però en destacaria la d’un conferenciant català: Xavier Verdaguer (www.xavierverdaguer.com) (crec que de Vic), emprenedor des de molt jove i des de fa 2 anys instal.lat a Silicon Valley. Fou molt enriquidor. Tenia ganxo per explicar-se bé, algunes idees eren tòpiques, però no per això certes, com per exemple la necessitat de treballar amb el què a un li agrada ( en aquest sentit ell recomenà el llibre “The Element” de Ken Robinson per aconseguir descobrir la passió de cadascú), també defensà que el més important d’una empresa és l’equip de persones que hi treballen, i que si l’equip és multidisciplinar, i si l'emprea se l’escolta (a l'equip), l’empresa esdevé  creativa, perquè ofereix diferents punts de vista en la busqueda de la solució als problemes; insistia molt en que cal confiar en l’equip, tenir-li  plena confiança i donar-li la llibertat per funcionar, acceptant l’error si es produeix, establint reptes limitats en el temps com a mètode eficaç a la hora d’incentivar l’equip  (que cadascú esdevingui la seva microempresa dins l’empresa de tots!) i va deixar molt clar que si a l’equip hi ha persones amb  qui no es confia no s’hi  ha de comptar, cal facilitar-ne la marxa pel bé de la pròpia persona, de l’equip i de l’empresa.
Altres idees van ser, per mi, més innovadores, segurament, no per noves, sinò perquè conceptualment jo no les havia plantejat així. Per exemple: digué que el model europeu és un model de subvenció i ell defensava el canvi cap al model americà, un model basat en el premi, qui té èxit, qui aconsegueix l’objectiu, a   més a més, és premiat. La iniciativa i el risc es assumit per l’emprenador, i si l’encerta, i té èxit, amés a més és premiat per l’administració. D’aquesta manera hi ha una cultura de superació del repte,…de necessitat de guanyar, …de  competitivitat, …d’implantar una cultura empresarial estimuladora de la creativitat. Les empreses americanes beuen de la innovació permanentment en el seu sí, però a més a més tenen clar que han de córrer a innovar,…i cal córrer molt,…perquè els competidors van molt ràpid, i el temps és clau perquè la finestra per on es pots penetrar dins el mercat no sempre restarà oberta per tu, i si arribes tard la trobaràs tancada. Està clar que la motivació del model americà és molt superior a la del model europeu,… el model europeu està contaminat per la comoditat i obté sovint, resultats decebedors (p.ex. quantes pel.lícules sabem que han estat subvencionades i després resulten infumables!...de que ha servit aquella subvenció?). Accepto que el model de premi és més agressiu,…però el món on vivim és competitiu,…i necessitem millorar permanentment,…o en cas contrari aïllar-nos com indígenes de les illes Papua.
Finalment, comentar, que va fer una comparativa entre Catalunya i Silicon Valley, (amb factors comuns com el bon clima, la bona gent, les bones comunicacions, el teixit industrial, les universitats)…,…però amb altres factors clau que les diferencien les dues localitzacions de forma abismal. Per exemple, el model universitari, aquí tenim grans escoles de negocis, Xavier Verdaguer comentà que aquestes escoles realment són escoles de Directius (de gestors) però no d’emprenedors. La Universitat de Standford fomenta la visió emprenedora, inverteix en les idees del seus estudiants, destinant capital risc, i espera després guanyar-hi i recuperar-ne la inversió (així va ser amb google!), per tant tothom té una acceptació del risc, no totes les inversions sortiran bé, però la que surt bé, com que realment és innovadora, fàcilment assoleix un retorn de la inversió feta x10! 
Recalcava que aquí ens falta acceptar que l’empresa és un joc, on cal implicar-s’hi, aprendre, fer equip, i passar-s’ho bé. Una altra diferència és la transparència d’idees: la gent no té por d’explicar la seva idea empresarial, la idea que li fa bullir el cap,  deia que a Silicon Valley si tu defenses la teva idea amb passió, la gent no et copia,… enlloc de copiar-te el que fan és apuntar-s’hi, sempre hi quan li interessi el projecte, i sinò et diuen,…escolta aquesta idea lliga molt bé amb les idees d’aquell altre inversor, el truco i ves-lo a veure, que segur que et podrà ajudar,…la gent es suma al carro,…( o et deixa en pau!). Reclamava la necessitat de tenir una actitud mental positiva. No pot haver-hi por al fracàs: el fracàs és un aprenentatge més. A Catalunya fem com els crancs quan estan dins de l’ olla sota l’escalfor dels fogons: els que estan a sota s’agafen a les potes dels primers dels que estan a punt de sortir-ne, i els arrosseguen avall,…i així tots acaben ben cuits!
La veritat és que no va parar d’aportar idees, totes així de clares, totes aprofitables. No parava de dir: “Think outside the box!” (no pareu de conèixer gent i de veure les coses que fan els altres, et donaran noves idees!) i “to create we must dream” (per crear cal somiar).
Per tant: a somiar creadors!